Va arribar a temps, just quan l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i el president de la UE Sant Andreu, Joan Gaspart, estaven a punt d'aparèixer en el Saló de Cent. Però hi va ser. Jordi Casals, President de la Federació Catalana, es va aixecar de la seva cadira i va anar directament a encaixar la mà de Jesús Farga en una generosa acció de senyoriu.
Després dels parlaments va arribar el pica-pica i els ‘cara a cara’ on se'l va veure departir poc amb els polítics. Millor per a Casals, encara que els tindrà a tots rendits en molt pocs dies a la llotja llogada del Camp Nou. “Tu que dius que no mano res”, em va espetar el nostre benvolgut president després d'un cortès (suposo) intercanvi d'impressions amb qui els escriu. Jo no he dit mai que ‘no mana res’. El que mantinc és que mana el doble: ‘res de res’. I, si ho desitja llegir, l'hi argumento o que l'hi llegeixin, ja que tan mancat va de temps.
Un president com vostè, que sap el que costa dur un club perquè ho ha sofert, també sap que els seus col·legues volen contacte directe amb el seu president quan les coses no van pel camí adequat. Li diré només un exemple: el seu directiu Torres, al que vostè sempre piropeja i agraeix el seu treball –no en va li va aplanar la seva arribada a la presidència (això és ser agraït)- té paralitzada la fase final de la Copa Catalunya per una simple qüestió d'orgull, per una lamentable diferència de criteri amb els presidents de Gramenet i L'Hospitalet.
Un president, com vostè era al capdavant del Santboià, hagués agafat ja el ‘toro per les banyes’ i ja tindríem solució. Això no és deixar de delegar, això és resoldre quan els delegats ja han esgotat la seva capacitat negociadora. La Selecció ens interessa a tots i tots lluitarem per aquesta Selecció que no és de ningú, sinó de tots, però la Copa Catalunya també és nostra, o no? El que ja s'ha dit: Casals va assistir al Centenari del Sant Andreu i va rendir homenatge al seu amic –així ho va dir Gaspart- vicepresident de la Federació Espanyola de Futbol. Fa molt poc temps el posaven a parir, però ara Joan ja és amic. Me n'alegro.
