dimarts, 30 de juliol del 2013

Missatge d’Antonio Morales, president de la FE Grama


No seré yo quien descubra que la crisis global nos conduce a tiempos difíciles, especialmente para nuestros jóvenes. Una situación que se agrava con un desarraigo familiar cada vez más pronunciado. Todo ello pone en serio peligro la escala de valores y llena de incertidumbre el futuro más cercano. Estoy convencido de que, en un momento así, con una crisis de valores tan fuerte, será clave la función y la labor social de todas las entidades deportivas. Como persona vinculada siempre a Santa Coloma, como dirigente y como padre, el trabajo, la dedicación y el esfuerzo que hacen todas estas entidades me merece el máximo respeto y consideración. La vocación en la formación de niños a través del deporte es digna de elogio, venga de quien venga. En este sentido, la Fundación Privada Hermes de l’Hospitalet no va a ser una excepción para mí. Partiendo siempre de este punto, quiero exponer lo siguiente:
Como socio de la UEA Gramenet, con una antigüedad de más de 40 años, quiero expresar mi malestar y mi profunda inquietud por la manera cómo se ha gestionado el club en los últimos años. Unas preocupaciones que no han sido únicamente mías. Ante una situación así, algunos amigos, con los que compartí dos décadas al frente de una entidad que siempre he sentido muy dentro, nos empezamos a movilizar hace año y medio. Nuestras conclusiones fueron claras. La deuda económica, la falta de liderazgo y la mala imagen que se estaba dando tanto fuera como dentro de Santa Coloma conducían a la Grama a un callejón sin salida. Una gestión nefasta y un cúmulo de despropósitos dejaban la entidad al borde del abismo. Toda esta situación nos empujó a trabajar en una idea nueva. Una idea que empezó a tomar forma. Una idea en que la que el gran objetivo era evitar que Santa Coloma y los niños quedaran huérfanos de un deporte que tanto nos ha dado. Con el asesoramiento de Jaume Bartrés (componente del cuerpo técnico del primer equipo de l’Espanyol) de Feliciano Di Blasi (maestro del fútbol formativo y con un prestigio reconocido mundialmente) y de un completo grupo de profesionales, la idea se convirtió en un proyecto. Un proyecto que yo, Antonio Morales García, en febrero del 2012 presenté al Ayuntamiento y que el consistorio vió con muy buenos ojos.
Desde finales del 2012, este proyecto no ha dejado de crecer. Se ha trabajado, día a día, con mimo, con cariño, con esfuerzo, hasta convertirlo en la Fundació Esportiva Grama. Una Fundació a la que, sin hacer rodar la pelota aún, ya se le ha atacado con mucha virulencia. He de admitir que no me ha gustado. Por muchos motivos, pero principalmente porque quien lo ha hecho era quien menos legitimidad tenía para hacerlo. No entraré en detalles pero todo el mundo recuerda el bochornoso espectáculo de los dirigentes (si realmente lo son) de la UEA Gramenet en las últimas asambleas. Tanto en la manera de presentarlas como en el modo de ejecutarlas. La forma (poco clara y democrática) cómo se aprobó la venta del fútbol base es un buen ejemplo. Una venta que primero dijeron que era una cesión por cinco años a cambio de 120.000 euros en metálico y que ahora nos dicen que es un regalo a una fundación de l’Hospitalet, llamada Hermes. A la junta de la UEA Gramenet, que tanto nos ataca a nosotros, les he decir dos cosas: Si han cobrado por la venta del fútbol base, han cometido un presunto delito de alzamiento de bienes, mientras que si lo han dado gratis incumplen el supuesto acuerdo que alcanzaron en una asamblea (aunque fue esperpéntica) en la que repitieron hasta la saciedad que el club recibiría un ingreso de 120.000 euros
Respecto a la Fundación Hermes de l’Hospitalet, no les quiero ningún mal. Todas las entidades, fundaciones y personas que trabajan por el bien de la infancia y la juventud merecen mi máximo respeto. De hecho, les tendemos la mano por si en un futuro necesitan algún tipo de colaboración; ahora bien lo que no podemos permitir es que sea cómplice de los engaños y las mentiras que se les están contando a los padres y niños de Santa Coloma.
Al igual que nosotros (aunque nuestras formas han sido totalmente opuestas a las suyas) ellos han conseguido unas categorías que les permitirán hacer evolucionar su proyecto. Nosotros nos hemos enriquecido deportivamente gracias al acuerdo con la Funca. Una fundació de Calella que antes de nuestra aparición ya había decidido que se disolvería. La Funca nos ha cedido sus categorías -y lo agradecemos enormemente- para poder crecer en Santa Coloma, no en el Maresme. La FE Grama en ningún momento se ha planteado solicitar al Ayuntamiento de Calella sus instalaciones para desarrollar su actividad. La FE Grama lo quiere hacer en Santa Coloma, porque es una fundación de Santa Coloma, con gente de Santa Coloma o vinculada a Santa Coloma y que quiere trabajar por y para Santa Coloma, así de sencillo. Por tanto, a la Fundació Hermes de l’ Hospitalet (insisto en que la FE Grama no tendrá enemigos, sólo rivales sanos en el terreno de juego) le deseamos una trayectoria exitosa pero también le instamos a que no lleve a equívocos a los padres y niños que quiere reclutar en Santa Coloma. Ellos son una fundación de l’Hospitalet y como tal lo que no pueden hacer es inscribir en la Federació Catalana que sus equipos jugaran en el Nou Municipal de Santa Coloma. Eso es faltar a la verdad, engañar a padres y a niños y coger un camino totalmente opuesto al que la FE Grama quiere por y para Santa Coloma.

Un saludo.
Antonio Morales García
President de la FE Grama

diumenge, 21 de juliol del 2013

Subies ha de portar a Cardenal a l'Assemblea de clubs


No hi ha res millor que un dissabte de juliol per escoltar al president del Consejo Superior de Deportes, Miguel Cardenal,  al Polo de Barcelona. Una visita a les instal·lacions hípiques era la justificació triada encara que ja havia avançat que venia disposat a oferir el seu punt de vista sobre les actuacions de la Inspecció de Treball i de la Seguretat Social espanyola a les entitats esportives de Catalunya. S’ho podria haver estalviat, és veritat, però cal aplaudir la seva decisió de voler explicar-se públicament. 

Va parlar durament sobre la UFEC –“els nostres interlocutors vàlids són els clubs. No és l'Apocalipsis” – i podria tenir fins i tot raó encara que aquestes paraules li han brindat una ocasió al president de la Federació Catalana, Andreu Subies. Si conviden a Cardenal a la necessària Assemblea extraordinària de setembre, no té excusa per negar-se. És més, crec que el president del CSD estaria encantat d'explicar tots els detalls a tots els afectats. Perquè, no s'enganyin,  Cardenal obre la porta a la negociació (faltaria més), però aquí van pagaran tots. 

I per què no haurien de pagar Seguretat Social o a Hisenda igual que tothom? Gran debat, moltes incògnites i atapeït panorama que va seguir, entre uns altres, en primera persona, el secretari general de la FCF, Albert Baza. Era dissabte, És Juliol. I no hi ha futbol oficial encara, però Baza sap que cal regularitzar aquestes situacions irregulars. Va ser una compareixença molt interessant, però que no els enganyin: no hi ha moratòria (“queden dos mesos no?”, va dir Cardenal), el d'aplicar el ‘salari mínim interprofessional’ és  només “una possibilitat” (?) i, per si tinguessin algun dubte més, el president del CSD va exemplificar. “Hi ha una sentència del Suprem de Madrid d'un jugador de Regional preferent que cobrava 230 euros mensuals i va ser considerat treballador per compte d’altri”. Els esdeviments futurs seran difícils de digerir. 

Per això: Andreu, porti vostè a Miguel Cardenal davant els clubs de Catalunya i no deixi que els polítics vulguin assumir tot el protagonisme perquè de ‘salvadors’ de la pàtria estem farts. Cardenal sap el que es diu no només per ser la màxima cara visible del CSD sinó per la seva Càtedra en Dret Laboral. Després d'escoltar-lo un surt tan convençut que diàleg hi haurà, i també que TOTS els clubs passaran per caixa. 

dilluns, 15 de juliol del 2013

Vacances i adéu a les demandes a la Federacio Catalana


Aquest dimarts es reunirà la junta directiva de la FCF com a tancament a la temporada 2012-2013. Arriben les vacances encara que al carrer Sicília, per descomptat, seguirà l'activitat. Hi haurà repàs detallat per part del president, Andreu Subies, a un curs en el qual el futbol català queda a les portes d'un altre moment crític en la seva història. 

Després d'haver aconseguit la pau federativa, ara arriben les inspeccions de la Seguretat Social i un obligat reordenament jurídic de tots els actors d'un futbol incontrolable. Fins ara ja que han despertat les administracions i els polítics necessiten diners i rebaixar llistes d'atur. Però s'albiren possibles solucions al que podria ser un caos per als clubs formatius encara que també pot ser un just repartiment de béns per a tots. Qui percebi un euro com a professional de manera regular, que cotize i, qui simplement col·labori i ajudi, se li respecti. Tant de bo hi hagi pau. Aquest dimarts els clubs de segona B tornen a veure's les cares amb un president que es va comprometre en l'Assemblea a estar al seu costat “sigui el que sigui la decisió que adoptin”.

I, una altra cosa que la FCF no publicita, però que els clubs també han de saber. La Federació té diversos litigis oberts amb ex ex-emprats, un expresident i contra el propi president Subies. A l'ex directiu-gerent de la Mutualitat, Dorado, li va assignar el jutge 1.500 euros pel seu acomiadament i aquest dimecres li toca a l'exasesor Palau. Encara no hi ha data per conèixer la fallada sobre ‘el millor president de la història’ igual que no hi ha data per al duel Subies-Cabrerizo. En qualsevol cas es van tancant les guerres judicials. 

La alcaldesa de L’H, Núria Marín, no quiere hablar del Hospi

Es la segunda vez que intentamos desde ‘Futbolcatalunya’ entrevistar a la alcaldesa de L’Hospitalet, Núria Marín, y la segunda en la que nuestro deseo fracasa. La señora alcaldesa no quiere hablar del Hospi porque, si ‘usted, medio de comunicación quiere hablar del Hospi, ha de llamar al Hospi’. Sí, ha de llamar al club porque la señora alcaldesa, según el Gabinete de Premsa de mi querida ciudad, “de este tema considera que es mejor hable con el mismo club”. La propuesta adelantada por esta página web a los responsables de prensa era muy sencilla: hablar con la señora alcaldesa del primer equipo de la ciudad. Nada más. Ni nada menos. Pero en el mismo mensaje de contestación, que llegó SÓLO ocho días después de haber sido inicialmente solicitada y horas después de ser ‘refrescada’, se añade que “Es un tema generalista y hablar de un club.. por lo que cree que es mejor no hacerlo en concreto”. ????? Lo siento: no lo entiendo. Transcribo literalmente la respuesta grabada en el contestador de la compañera de prensa.

En resumen: la señora alcaldesa, a quien respetamos su libertad para decidir si quiere o no le apetece hablar del Hospi, prefiere el silencio democrático. Raro. Muy raro. Extraño. Muy extraño. Debería tomar nota de su Regidor d’Esports. No voy más allá ya que el Sr Cristian Alcázar  no admite comparaciones. La señora alcaldesa prefiere el silencio y se le respeta (faltaría más) aunque va bien informar a los ciudadanos de mi ciudad –aunque no viva allí ahora siempre será mi ciudad-. Y a esos ciudadanos, que siempre han apoyado al rodillo socialista, vale la pena recordarles que la señora alcaldesa no quiere hablar “en concreto” del Hospi ya que tendría que hacerlo de las 2.000 entidades. Curiosa excusa.

Pues nada... nos hemos quedado con las ganas de preguntarle por el futuro del primer equipo de la ciudad. Tras ver la ‘goleada’ de ‘Ciutadans ‘en el palco de la Feixa Llarga en los partidos de la promoción –“Mucho ambiente en el campo” tuiteó la alcaldesa cuando miró a la grada y vio como la gente de Eibar nos dejaba en el más absoluto y habitual ridículo- habían cuestiones que se podrían responder desde la serenidad y con esa sonrisa eterna que acompaña a mi vecina de la Torrassa, “soñadora y optimista” como se autodefine..

Preguntas como: 1) ¿Qué pensó cuando vio que no sólo Corbacho estaba en la primera fila del palco sino que Albert Rivera se llevaba buena parte del protagonismo? 2) ¿Quién manda en la zona noble de una instalación municipal cuando se exige un protocolo? Cuándo se dice que todo el mundo paga ¿los políticos forman parte de ese mundo? 3? ¿El Sr. Miguel Garcia deja la presidencia? –personalmente ojalá siga 200 años más- 4) ¿Por qué no dicen algunos socialistas (quito a Corbacho), en público, lo que piensan de García en privado? ¿Traidor, por ejemplo? 5) ¿Por qué no se atreven a decirle a la cara al ex socialista, ahora 'ciutadà', Garcia que 20 años en el cargo son demasiados? claro que la señora presidenta lleva 18. “A la política por vocación, no como profesión”. Eso es  lo que escribe. 6) Algunos clubs de la ciudad se quejan históricamente del mayor apoyo al Hospi que al resto de entidades deportivas de la ciudad ¿Tienen razón? 7) ¿Cuánto le cuesta al ciudadano, que todos hemos puesto a ‘parir’ por no ir al campo, la subvención al Hospi? 8) ¿Usted, señora alcaldesa, como socia (¿no lo es? no me lo creo), sabe los ingresos del Hospi en la promoción? 9) ¿Por qué algún club de nuestra ciudad se queja de que no le ha llegado su subvención todavía?  y 10) Al final.... hubiéramos coincidido, querida alcaldesa, en que todos deseamos lo mismo en L’Hospitalet: lo mejor

Bueno: a la tercera será la vencida. Lástima que Ràdio L’Hospitalet o la Televisión de L’Hospitalet se hayan silenciado porque la señora alcaldesa se dio cuenta del ’destrozo’ económico de los medios a la ciudad. Menos mal que llegó con el ‘hacha’ y se acabó el problema.  Eso es ‘higiene democrática’. 'Muerto' el medio, se acabó la rabia . 

Y ¿todo esto porque no os han concedido la entrevista? Por supuesto que NO. Si la hubiera concedido, habría dado titulares porque Marín nunca se esconde. Han sido sólo dos excepciones.

Pues eso: ¡Visca L’Hospi!!


divendres, 5 de juliol del 2013

S’ha d’acabar amb la presa de pèl contínua de la Gramenet

La darrera assemblea de la UDA Gramenet ha superat les expectatives de patetisme que va tenir l’anterior. De fet, cada vegada que els dirigents de l’entitat convoquen els socis (sense gaire publicitat, amb cartes que no arriben...) l’intent de prendre’ls el pèl és més evident i trist.

Estem d’acord que l’entitat degana de l’esport colomenc no mereix morir així; però des de 2008, el despropòsit ha estat continu. Primer pel forat a la butxaca que semblava tenir Goyo Génova, aprovant pressupostos que el seu tresorer es reconeixia incapaç de cobrir; després amb l’aparició del president fantasma i del fantasma del suec, que van donar pas a deu mesos de deixadesa i descontrol. L’aparició de Rafael Osuna, qui encara està entestat que no ha de justificar res anterior al seu mandat, ha posposat el problema fins a la fi del conveni de gestió del Nou Municipal. Avui, amb Paco Hernández, a qui des de la mateixa junta titllen d’il·lícit, s’està escrivint el final del darrer capítol.

La directiva de la Gramenet, per salvar el cap, vol vendre’s els membres. És a dir, per salvar els primers equips vol desprendre’s del futbol de base. Fer negoci amb els infants. Justament tot el contrari de la filosofia que va dur el club al seu punt més alt.  S’han complert justament deu anys des que un gol en pròpia meta va evitar l’ascens a Segona A.

Els deutes de la Gramenet són enormes, tot i que des de la directiva encara pensen i expliquen que l’Ajuntament els deu diners, el Barça els deu diners, l’Espanyol els deu diners, Hisenda els donarà 20 anys per pagar i els farà una quitança... Mentre, els embargaments els plouen arreu. De fet, el club no pot cobrar un euro de manera legal perquè l’Agència Tributària li té embargats el patrimoni i els béns. I ho tenen per escrit.

És l’hora que s’acabi aquesta presa de pèl tan barroera i impune. L’IME, com a organisme municipal, ha de prendre la iniciativa i desnonar la Gramenet (aquesta Gramenet dels directius falsos i mentiders) del Nou Municipal. Ha de fer veure als qui enganyen el soci que ja no els queda res i, donada la capacitat de fer volar coloms que mostren els directius, mostrar-los la realitat. Amb quasi 4 milions d’euros de deute, l’entitat és inviable. Sobretot perquè és incapaç de complir els seus propis compromisos, no només amb l’administració pública, tampoc amb les empreses salvadores que presenta any rere any.   

Els socis del club no tenen tota la culpa, també l’intervencionisme públic va introduir fa uns anys el càncer que avui es menja el club. Ara és l’hora de dir i fer les coses que toquen i posar cadascú al seu lloc. L’IME ha de reclamar el camp, que és de tots, i oferir-lo a qui tingui un projecte en què els infants no siguin mercaderia de la qual se’n pugui treure profit. 

ARTICLE EDITORIAL ELMIRALL.NET
DIRECTOR JOSEP MARÍA ROCA     

dijous, 4 de juliol del 2013

Les trobades territorials de futbol-base, segons Francesc Folguera

Aquest dissabte passat, 29 de juny, s'han jugat a diferentes seus(Salou [femeni] y Cabrera de Mar, Vilassar de Mar y Tordera (masculí) per segon any les trobades territorials de futbol-base- Vull manifestar mitjançant aquest escritl'alegria que sento per la participació (uns 1250 futbolistes entre nois i noies), assistència de familiars pero sobretot el gran nivell demostrat.

Fa anys que arreu del nostre país estem treballant per aconseguir una millora tècnica en quan als formadors que son els que han de  transmetre els seus coneixements a tots els jugadors amb els que treballen i els resultats ja fa un temps que els estem veien. Estem aconseguint que el nivell tècnic, abans molt diferent entre algunes comarques de Catalunya més poblades amb comparació amb les de menys població, ara s'estigui equilibrant.

Només cal veure els partits que s'han resolt als penaltys degut a la enorme igualtat que hi ha. Les golejades han desaparescut i aixó es bó per la formació integral del futbolista. L'equilibri fa que hi hagi una major competitivitat. Vull ressaltar amb molt goig l'important augment de nivell del futbol femení. He vist seleccions realment excepcionals.

Tot i així em de treballar molt per aconseguir que les noies que vulguin jugar a futbol ho tinguin els més fàcil posible i que a totes les comarques de Catalunya hi hagin el major número posible d'equips de futbol femení. Es una assignatura que tenim pendent i no em d'escatimar esforços. Aprofito també per parlar dels nostres companys els arbitres partits que jo he vist han demostrat un molt bon nivell tant els arbitres masculins com els femenins. Es important que ells tambécreixin al mateix nivell que ho fa el nivell del futbolistes perque ells també ens han d'ajudar fent pedagogia, a millorar la formació del futbolista.

 Per acabar, només ens queda fer tots els esforços posibles perquè aquesta experiència, que estic segur enriqueix moltíssim a tots els futbolistes de Catalunya, també als no seleccionats, la poguem seguirrepetint molts anys. Tots formem part del futbol català i tots som necessaris i em de seguir treballant per continuar avançant perque enel futbol la memòria no existeix.

Francesc Folguera Delegat Barcelonès

dimecres, 3 de juliol del 2013

‘Seny’ en la gestió i passió’ en el futbol

Molts s'hauran oblidat de l’eslògan que va acompanyar a Andreu Subies i a la seva junta fins al poder. Després de diversos anys convulsos, ha tornat la pau a la Federació. Semblava un somni irrealitzable, però…. qui va estar al costat de presidents com Jaume Roura, Jordi Roche, Ricard Campoy o Jordi Casals sabia tot el que NO havia de fer per treure del pou al futbol català. I, dos anys, tres mesos i cinc dies després del triomf a les urnes, ‘el president’ recull els seus fruits en una Assemblea de la qual vaig preferir passar pàgina desprès de veure que cap club (1.300) havia presentat una sola proposta en ‘temps i forma’. Em vaig dir: si els interessats passen, no val la pena esforçar-se. Error. I ho assumeix, ja que sempre val la pena repassar la cara i la creu d'una gestió on la crisi pot servir com a excusa per tot el que ens interessi. No és el cas.

No vaig poder estar a Calafell,  ja que vaig acudir a Véneto amb motiu d'una Copa Regions UEFA de la qual només critiquen aquells desconeixedors d'una competició que no necessita moure masses. Aquesta experiència es viu o no es viu, però mai es discuteix. A partir d'aquí si TV3, la Plataforma d'algunes seleccions o directius-pseudoperiodistes-negociants censuren només ens queda que escoltar i aprendre de la seva saviesa.

‘Seny’ a la gestió i passió’ en el futbol. Això proclamava Subies el passat 2011. Ha complert? Mereix alguna crítica? Per què no se li critica igual al president que als seus antecessors? Ho fa tot bé?
Superàvit, pressupostos ajustats, formació constant dels federatius, pla de competicions ambiciós, readaptació de la Copa Catalunya i valors semblen inqüestionables. Les votacions per l'exercici econòmic (241 a favor i 3 en contra), pels pressupostos (233 favorables, 2 negatius i 9 abstencions) i l'OK al pla de competicions (179 a favor, 1 en contra i 3 abstencions) eviten qualsevol debat. Poden generar diferents opinions de gestió però el resultat és inqüestionable.

Una altra cosa ben diferent és no prestar atenció a l'exercici arbitral. El gran Estrada és internacional, però Alvarez segueix a primera perquè ha d'haver de tot; felicitats a Xavi Aguilar per ser triat ‘Millor assistent de primera’. Però que ningú oblidi: cap ascens a 1ª o 2ª A i dos descensos a 3ª.  Sr. Llaó: dos àrbitres a Primera no és la quota que ha de tenir la primera territorial d'Espanya. I gràcies.

Aplaudeixo la reinstauració de la Divisió d'Honor infantil. No entenc el retorn del futbol per a veterans (ho sento) encara que imagino que les quotes que pagaran els ‘cracks’ seran terribles per cobrir qualsevol incidència. Com serà terrible per a aquesta FCF, i especialment pel seu president si no pren cartes en el departament de premsa. No aniré més enllà del que és un secret a veus. Si no funciona la relació amb els mitjans de la FCF qui paga és el futbol català, en general, i el seu president, en particular. No seré jo qui critiqui aquest petit error d’un grup extraordinari, però sí destacaré la labor de l'Assessor de Comunicació per a la Presidència, Álvaro Montoliu, i no perquè és el meu amic, que ho és, sinó perquè està pràcticament sol.

Destacable esforç informàtic, plausible dedicació a l'àrea de patrocinis i màrqueting i indefinició manifesta pel que fa al partit de Nadal ja que ni va sortir en el debat. L'Assemblea tindrà punt i seguit amb les inspeccions fiscals i aquí haurà de dir moltes coses una FCF que suma patrimoni de la mà de Villar encara que tots sabem que és a canvi de comptar amb vots a favor. És així. Sempre ha estat així encara que Cornellà, Sabadell i ara la nova planta de Sicília no seria d'un futbol català que segueix a les mans econòmiques de Madrid. I això sí que ho ha fet molt bé Subies: agraït a Villar i no s'amaga.


Repassar valors com honestedat, transparència, ètica, compromís, diàleg, innovació, austeritat i veure que segueixen intactes és aconseguir una mica més que un aprovat. Subies i la seva junta han tret nota en dos anys de treball després de rebre una herència maquiavèl·lica on el 'Seny' i la 'passió pel futbol' brillaven per la seva absència. Però això no vol dir que l'aplaudiment majúscul de l'Assemblea amagui aspectes a corregir. El pitjor de l'Assemblea va ser que els clubs NO van presentar una punyetera iniciativa. CAP. Lamentable encara que tan real com disposar de totes les xifres a la web i després queixar-se per no comptar amb informació. Aquest és un altre repte per Subies: incentivar a la participació a uns clubs que necessiten ajuda i estímul. 

dimarts, 2 de juliol del 2013

El ‘fin del mundo’ para el CE L’Hospitalet

Me ha costado mucho escribir este texto. Sé que quien entre y lo lea puede decir que le importan muy poco mis dudas delante del ordenador aunque lo mejor que puede hacer es no pasar de esta línea. Me cuesta hablar de ‘mi’ Hospi al que siempre me he visto obligado a enjuiciar desde un punto de vista profesional pues soy de los que creía que un periodista no ha de hacer bandera con sus sentimientos. Admito que desde hace algunos años superé esa fase y, si hay que dar cuenta de mis colores, grito ‘Hospi’ con orgullo. El club de toda mi vida, el equipo que justifica muchísimos actos en mi vida, y ya llevo muchos sumados (años), está ‘tocado’ de verdad, pero no es ‘el fin del mundo’ para el Hospi, por supuesto. 

Como quiera que nunca he sido socio ni lo soy, no voy a pedir que dimita nadie. Sería demasiado fácil. Apuntar al presidente, Miguel García o a la alcaldesa, Nùria Marín,  es tan fácil como acusar/censurar/criticar/menospreciar a los hospitalenses a los que no les apetece ir a La Feixa Larga,. Sí que me gustaría equivocarme cuando imagino lo que diría García de un dirigente deportivo o político que está cerca de los 20 años en la misma silla. No tendría ningún problema en decirle que se fuera si fuera lo mejor para el Hospi. Profesionalmente, no debo ni personalmente, puedo. Quizá sea una solución, pero lo que dudo es que fuera la única. Además, ¿es Garcia ahora diferente al de hace cinco, diez, quince o veinte años? Personalmente, creo que no aunque me gustaría mucho que quien contestara a estas preguntas fuera la señora alcaldesa quien vio “un gran ambiente” en el campo. 

Lo que no dijo Marín es el color que tenía la mayoría visitante. Intentaremos preguntar a la alcaldesa de mi ciudad donde ya no vivo, pero amo, si lo mejor es que se vaya el sr García o que siga, si le preocupa la carrera política de un presidente al que se le puede criticar todo menos la lealtad. Una de las mejores decisiones que ha tomado en su vida (opiniones y más opiniones) fue dejar el Partido Socialista. ¡Sólo las ratas......!

No es el caso y no lo veo así. Me alegró que Garcia se fuera del PSC a la vez que me deja indiferente que esté en Ciutadans o en el Partido del Llobregat. Lo que sé es que la ciudad puede ganar con su concurso político.  Se acabó el rodillo socialista en L’H y se tiene que abrir un nuevo panorama. Ya sería hora de la misma manera que iría bien renovar a la eterna oposición (las mismas caras).

Vuelvo. Me he ido del verdadero objetivo de este rollo entre romántico y realista de un Hospi que se hizo pedazos este pasado domingo. Lo más fácil es criticar a quien no va. Creo que sería más positivo aplaudir a los que se molestaron en hacerlo para aplaudir a un equipo sensacional que acarició la perfección. A la hora de la verdad falló aunque lo dieron todo como lo DIERON los 500, 700 o 1000 seguidores que se creyeron una remontada tan complicada como saber las recaudaciones de los tres partidos de la promoción o, más fácil,. tan complicada como saber la cantidad de espectadores que fueron a la casa franquirroja.

Lo peor pasó en el campo, sin duda. Todo lo demás llega después como el triste espectáculo de la zona de prensa o las palabras del gran Miguel Álvarez con quien sólo disiento en una cosa porque lo mejor no son los jugadores, amigo, lo mejor es la afición. 100, 200, 300 o 3.000, pero los mejores. Otra cosa somos los hospitalenses. La sexta ciudad de España merece estar en primera división, segunda o en Tercera Catalana, pero la realidad actual se inició con la fusión en 1957. 

La misma realidad con la que la señora alcaldesa podría explicarnos la razón que le lleva a subvencionar, en gran parte, al primer club de la ciudad que tiene menos socios que muchos otros clubs de esta grandiosa villa. Quizá la señora alcaldesa podría explicar por qué la mayoría de los presidentes de los clubs de la ciudad miran al Hospi con recelo y antipatía. Quizá la señora alcaldesa podría contestar, mientras medita por “el buen ambiente del campo” y la nutrida representación política en el palco (goleó Ciutadans), por qué no se atreven a decir públicamente todo lo que, en privado, afirman del presidente García.


Ese podría ser un primer paso para levantar el vuelo. Después nos vamos a los colegios, intentamos animar a las grandes empresas de la ciudad aunque tengan otros problemas más serios entre manos e intentamos levantar una entidad maravillosa que queda muy ‘tocada’