Gràcies a 'Els millors anys de la nostra vida'

Observo amb atenció la informació que el diari SPORT presenta avui en la seva secció de Futbol Català un article on es fa ressó de la voluntat de la Federació Catalana de Futbol per mantenir el 14 d'octubre la data per a un amistós entre la selecció i un combinat africà. Llegeixo la notícia amb satisfacció ja que els companys de ‘Els millors anys de la nostra vida,’ amb Bernat Soler al capdavant, -t'acordes dels vells temps en Ràdio Barcelona?- han sabut llegir el que ja avançava Futbolcatalunya.com dijous 27.

No sé si Bernat va citar la font de FC o va llençar la notícia com si fos una mica seva. Vull quedar-me amb el primer concepte. Soler sap que, a més de dedicar "Els millors anys de la ‘seva’ vida" a la ràdio, a tots se'ns coneix, més tard o més d'hora, pels nostres actes. Si ho ha fet, bé per Bernat. Si no ho ha fet, allà amb Bernat. Apreciem a tot l'equip d'Esports de Catalunya Ràdio i, especialment, al seu cap, Ricard Torquemada, millor persona que professional i que és (aquest sí) un exemple a seguir i de qui paga la pena aprendre. Bé. Cap més comentari.
Catalunya -és a dir, Roche, perquè no es refia de cap dels seus (ni dels pilotes)- ja té aparaulat aquest partit, aMontjuïc (Bernat) perquè el president-censor de la Catalana (ja t'ho explicaré, Bernat) segueix preferint viatjar a Chicago amb TV3, tot i que no ofereixi la possibilitat de que els partits de la fase d'ascens a Segona B es veiessin per aquesta cadena -perquè no hi ha diners- o els futbolistas de Catalunya no passin les proves mèdiques obligatòries. Bernat, és clar que una cosa és la paraula i una altra la signatura i al final pot haver marxa enrere.

Rehabilitacions i revisions preocupants

Duc molt temps, massa temps, parlant amb molta gent de la mateixa història i, per descomptat, no val per res. Bé sí, val la pena encara que només sigui per a tocar els nassos als incompetents. No vaig a assenyalar a ningú, i és de les poques ocasions que escric en primera persona, però, després de veure un reportatge sobre Antonio Puerta, torno com un imbècil, altra vegada, a la càrrega.

Aquest pròxim cap de setmana comença la competició oficial en el futbol base però els directius de la Federació Catalana de Futbol (bé, Roche, perquè els altres només figuren) estan més preocupats pel 14 d'Octubre. Aquest cap de setmana comença la competició i la immensa majoria dels xavals NO HA PASSAT LA PERTINENT, OBLIGATORIA I RECOMANABLE REVISIÓ MÈDICA. És vergonyós, lamentable, indignant, repugnant i fastigós. Quan un parla amb la Federació declinen qualsevol responsabilitat cap als clubs i els clubs et diuen que és impossible portar-la a terme encara que tan sols sigui un mínim electrocardiograma. Per què no obliguen als pares –altra vegada els pares, sí, els qui paguen, als qui caldria fer fora del futbol, tal com diuen molts directius-, per què no ens obliguen a presentar, com a mínim, un electro, una anàlisi de sang i altre d'orina? Dic, com a mínim, encara que això sigui carregar a la Seguretat Social el que li correspon a la ‘milionària’ Mutualitat a la qual va prometre Roche donar-li un canvi quan arribés al poder.

Però això va ser abans. Ara només preocupa viatjar a Chicago amb TV3, sortir en tots els mitjans de comunicació plorant i a veure si em puc ‘endollar’ en les pròximes eleccions a la presidència del Barça o a les de la Federació Espanyola. Per tot això, anem a demanar-li a Déu, Buda, Al·là o a qui faci falta, que cuidi dels nostres nens en els camps on els serveis sanitaris brillen per la seva absència. No vull plorar més per casos com el de Puerta ni pel de cap altre, però, com hàgim de plorar, espero i desitjo que ho paguin els seus responsables.
Només una cosa més. En les últimes hores m'han repetit que als clubs no els interessa gairebé res tot el que escrivim sobre l'increment de la Mutualitat o el cobrament de les multes per un import doble o triple de l'estipulat. Tampoc els importa als entrenadors, que ni protesten (els agradarà?) les noves tarifes per a aquest 2007 per estar col·legiats i treballar després d'eliminar el 3% del passat. Doncs tampoc estic d'acord amb aquests comentaris perquè el dimarts 25 m'informaven sobre la decisió de la companyia d'assegurances ASISA de retirar l'assistència als lesionats del futbol base català en la seva segona intervenció. Pel que sembla, havien decidit que qui haguessin de recuperar-se s'havien de desplaçar a Barcelona des de Granollers, Terrassa etc…

Una trucada a la FCF per part de ‘Futbolcatalunya.com’ va arreglar misteriosament la situació i ASISA complirà amb el seu acord amb Roche, un acord del que qualsevol dia la Unió de Federacions Esportives de Catalunya podria parlar molt, això sí, abans que el president-censor, Roche, marxi al costat del president David Moner.

'Luz de Gas', 'El Padrí' i els 'palmeros'

La nit de dimarts passat va ser intensa en el local 'Luz de Gas'. I, diran, què té a veure això amb el futbol català? Contesto: tot. Tal com va ocórrer mesos enrere, José Luis Gutierrez, 'El Padrí' Gutierrez, un dels molts directius desaprofitats en la Federació Catalana, va presentar en societat -aquesta vegada de la mà de la seva discogràfica Mediterrani Llatí- la seva fenomenal obra musical 'El último cartucho'. Molt recomanable, de debò. Segur que els mitjans de comunicació de la FCF ho reflectiran pròximament. No seran sis o vuit pàgines com al president-censor, Jordi Roche, perquè el 'nen' és el 'nen', però se li rendirà aquest homenatge en els pròxims dies.

No cal dir que Josep Lluís va tornar a demostrar que és un '10', a nivell personal, davant un públic rendit en el qual no estaven tots els que són però sí van anar la majoria, especialment els 'palmeros', a qui el 'Cap' de la Catalana farà fora quan li vingui de gust. És a dir: a la 'mainadera', al 'ven-corbates' -estava el 'tonto'?- o al jove 'alferes', entre d'altres. No sé què li diran al 'totpoderós' censor, però les adulacions només serveixen per a descobrir molt clarament als futurs traïdors. Al temps.

Entre cançons i aclamacions a Josep Lluís -ets gran, Josep Lluís!-, el 'nen' xerrava. Ningú l'escoltava, però xerrava amb el president de la Federació de Nicaragua!!! Serà el nostre rival el pròxim 14 d'octubre? Quantes demandes ha presentat ja el viatger Roche contra Villar i la Federació Espanyola? Vinga, nen!. A per ells, que són pocs i covards! Cal jugar el 14 d'octubre sí o sí! Què s'ha pensat Angelito? Contra Nicaragua o contra nosaltres mateixos. Per què no es juga un entretingut Catalunya-Catalunya i així els deixem en ridícul dues vegades? Vinga, valent! Sinó, potser hauríem de dir, com Josep Lluís en les seves cançons: 'bla, bla, bla'... Perdó: 'la, la, la'.

Villar se surt amb la seva

Segons els companys d'infoesports.com, “la Federació nord-americana de futbol ha tret del calendari de partits el Catalunya-EE.UU, que estava previst pel proper 14 d'octubre”. Aquesta decisió confirma “el vet de la Federació Espanyola de Futbol a la FCF i dóna per tancada la polèmica sobre l'encontre entre els seleccions nord-americana i catalana”.

Consumada, doncs, la decisió dictatorial del president de l'Espanyola, Ángel Villar, ara només queda que el seu col·lega-censor en la Federació Catalana, Jordi Roche, ofereixi una roda de premsa on expliqui les accions legals que presentarà DE DEBÒ contra la RFEF i, personalment, contra el màxim dirigent del futbol. Però que ho faci DE DEBÒ i que expliqui totes les accions legals que ja s'han dut a terme (li donem una setmana, si ho desitja).

No val que convoqui als mitjans de comunicació, ofereixi el seu mitin populista i avorrit, com sempre, i després ningú sàpiga res més. O és que ja sabem què va passar amb totes les querelles i demandes que anava a presentar contra Euskadi per 'robar-nos' a Camerún al Nadal? Vinga, nen! Estem amb tu!

Conferències i augments per a tècnics

El Comitè Tècnic d'Entrenadors de Catalunya ha decidit oferir una conferència aquest pròxim dimecres (CAR de Sant Cugat, 19 h.) a càrrec del director del futbol base de l'AZ Alkmaar holandès, Aloys Wijnker. 'La formació del jugador sota la perspectiva del Futbol Holandès' és un títol perfecte.
Cal felicitar el president-professional dels tècnics catalans, Pere Gratacós, per tal iniciativa.Només falta saber si la presència de míster Wijnker no serà un càrrec més amb que abonaran els seus col·legues després de la desagradable sorpresa, en forma d'augment, que li 'van regalar' els clubs en l'última assemblea de la Federació del president-censor, Jordi Roche.

'Uó, uó' (Álvarez) no xiularà Catalunya

El president censor de la Federació Catalana de Futbol, Jordi Roche, comunicarà en les pròximes hores que el dia 14 d'octubre, Catalunya no jugarà ni contra els Estats Units ni -al noranta-nou per cent de possibilitats- contra Gibraltar ni contra ningú. És més, ni potser l'1 de novembre seria una data a considerar. El president de la Federació Espanyola, Ángel Villar, haurà guanyat el pols. Felicitats. Em sap greu, com a la immensa majoria, que el poder demostri, una altra vegada, qui mana per sobre de totes les coses, fins i tot per sobre de la raó i del sentit comú. Em sap greu a nivell social, moral, esportiu, econòmic i, sens dubte, personal encara que a Roche se li hagi anat el partit de les mans. Al final ha faltat valentia, no vull assenyalar ningú ja que tothom sap on és el seu lloc o hauria de saber-ho. El que sí li dic és: la propera vegada s'ha de 'cloquejar' menys, posar el que hi ha que posar i actuar. Què hagués pogut fer l'inepte Villar si Catalunya hagués jugat el 14 d'octubre? Encara no aconsegueixo endevinar-ho. És una pena.
Tot el procés ha estat penós, lamentable i fastigós. Ara, en aquest dur moment on un sap el que és la impotència, convido el president Roche -així està ben dit?- que reflexioni i recordi el que significa que algú et censuri, tingui o no tingui la 'seva' raó, com va fer vostè mateix amb aquest mitjà de comunicació -Futbolcatalunya.com- en una revista de la pròpia Federació, la casa de tots, no la seva ni la de la seva junta. No obstant això, no es preocupi. Com més bordin, més cavalcarem. El que no li 'perdonaré' mai a Villar és que ens hagi deixat sense tornar a veure a míster 'Uó, Uó,' el millor col·legiat català de Primera, Alfons Álvarez, perquè estic segur que en aquesta ocasió no s'hauria negat a xiular Catalunya. Estic segur: Álvarez s'hagués enfrontat al seu 'cap' Sánchez Arminio, al seu president, Àngel Villar i a qui hagués fet falta. Oi, Alfons?

La Federació o 'El corral de la Pacheca'

El president-censor de la Federació Catalana de Fútbol, Jordi Roche, no s'atura. Ni en els seus millors somnis hauria imaginat veure's, un dia sí i l'altre també, a la foto i com el 'noi' bo de la pel·lícula. Però que quedi clar que tots estem amb el 'nostre estimat president' després de l'actitud dictatorial i prepotent d'Àngel Villar.
Difícilment no podem canviar de pensament: Villar és un greu problema per al futbol català encara que el president de la Federació Espanyola té una cosa que el 'nen' de la Catalana no ha aconseguit: difícilment no treuràs cap projecte cap endavant quan el teu adjunt a la presidència, Andrés Manzano, continua sense aparèixer per les juntes -cal aplaudir-li la seva ferma actitud- i tu no tens el que cal tenir per convidar-lo a sortir.
De la mateixa manera que, en aquesta última junta, a part de carregar contra Joan Gaspart, la qual cosa és respectable però poc edificant, no t'assabentes que un dels teus posa a 'parir' el teu seleccionador, Pere Gratacós, per la sortida del tècnic Toni Almendros i tu calles.
Per tot això, volgut Jordi, 'nen', posa ordre a casa teva i després ja anirem a per la Federació Espanyola o, almenys, per una altra butaca per continuar sortint a la foto. El que ens preocupa és la selecció i, si és Gibraltar el nostre contrari, que ho sigui, però ara és l'hora en què has de posar el que ja has demostrat que no tens ja que la teva junta és el més semblant al 'Corral de la Pacheca' que a una altra cosa. Què ens pot fer Villar si juguem el 14? No comptem amb el suport del teu amic Jaime? De Lissavetzky, dic. Doncs, anem, valent. Cuida't.

Campió... amb premi?

Ha passat una setmana des que el Nàstic s'alcés amb el títol de campió de la Copa Catalunya a Palamós. Els de Tarragona han guanyat un trofeu amb un sistema de competició que, històricament, s'ha posat al servei dels grans, a la recerca de les finals Barça-Espanyol que fan més patxoca -sempre segons qui determina que aquests equips entrin directament en semifinals- que, posats a escollir, un Sants-Igualada.

Perquè ja poden canviar els presidents de la Federació Catalana de Futbol (FCF) que, com diu la cançó d'un ex porter dels equips de base del Real Madrid, la vida segueix igual. En aquesta edició, el Nàstic també s'ha vist afavorit pel tractament 'de Primera' i ha ocupat una tercera plaça a les semifinals, deixant només una (sí, sí, UNA) per a tota la resta de participants en la competició i que va ser pel Girona.

Però tornem al tema. El Nàstic, campió. Felicitacions, abracades, trofeus a la llotja del Nou Municipal de Palamós... i ara, què? Com a flamant campió de la Copa Catalunya, els organitzadors el convidaran a incorporar-se al torneig a les properes semifinals, o pel contrari serà 'convidat' a entrar una eliminatòria abans?

Jo, personalment, m'inclino per la segona opció. Aquí només estan convidats uns grans que, per qüestions de calendari, seleccions i totes aquelles excuses que vulguin, acaben presentant alineacions més semblants a les dels seus equips B que no pas a les que presenten a la Lliga. Sí, és clar, hi ha un problema de dates. Però també hi ha un problema de decència esportiva. Mentre aquest greuge continui, la Copa Catalunya continuarà sent un torneig de pandereta al servei de la directiva de la FCF de torn. I potser cada any hi haurà més renúncies a participar-hi per part dels equips que no reben el favoritisme federatiu.

Fa gràcia veure que els organitzadors no deixen participar els equips filials i, en canvi, consenteixen alineacions com la presentada pel Barça als partits contra el Girona i el Nàstic. Llavors, per què Barça i Espanyol no entren des de la primera eliminatòria, com tots els altres equips? Potser algú em pot respondre, "perquè també els equips que juguen promocions no s'incorporen fins a la tercera ronda" o "perquè els de Segona A no entren fins a una eliminatòria abans de les semifinals". Aquestes excuses podrien valdre per a la passada edició però, i enguany? Quina competició estaran disputant Barça i Espanyol a partir del 19 de maig? I veient les alineacions d'aquestes semifinals, una altra pregunta: quina competició estaven disputant el Barça B i l'Espanyol B quan es va iniciar la passada Copa Catalunya?

Frank Rijkaard va veure còmodament des del seu sofà -suposo, que ja és molt suposar- la final de dimarts passat, mentre els seus ajudants Neeskens i Eusebio dirigien l'equip. Va ser baixa per una grip que potser hagués estat un lleu refredat si, en comptes de jugar la final de la Copa Catalunya, el Barça afrontés el primer partit de la Champions. Però tant és. Rijkaard sap que a la propera edició, al Barça el tornaran a posar a les semifinals i que l'equip campió, el Nàstic, haurà d'afrontar una eliminatòria abans de les semifinals per a guanyar l'accés.

Dur destí del campió, encara que temps enrera, la cosa era pitjor. I si no, que us ho expliquin els seguidors de l'Europa, doble campió de la Copa Catalunya als anys 1997 i 1998, que vam veure com el seu equip havia d'afrontar la competició de l'any següent a ser campions des de les primeres de canvi, mentre que la seva víctima a les dues finals, el Barça, entrava a les semifinals. Sí, ja ho sé, hi havia un altre president a la FCF llavors, però en comptes d'aprendre de les errades, sempre tendim a empitjorar. I per això la Copa Catalunya és un destorb, un 'torneig de la galeta' que només l'interessa a uns quants per sortir a la foto i que es riuen d'un futbol modest que té uns dirigents als quals veig que ja els hi està bé que les coses es facin així. I si no, que protestin on han de protestar.

Cal fer fora a Baliu i Navas

El fet que Catalunya no pugui jugar davant Estats Units és una conseqüència definitiva perquè el jove president-censor de la Federació Catalana de Futbol, Jordi Roche, no cavil·li ni la més mínima possibilitat d'abraçar-se a Ángel Villar en les futures eleccions a la Federació Espanyola perquè, tot i que resulti difícil d'entendre, hi ha un agent que fa el 'doble joc' en la junta de la Catalana.

També ha quedat clar que Catalunya-USA no serà una realitat perquè Villar és un prepotent tossut i, encara que es 'vengui' com una nacionalista convençut, la realitat demostra tot el contrari. Pero no tot ha d'acabar amb Villar. A Roche, a qui li ha sortit una campanya mediàtica meravellosa -i això que volia fer fora al seu director de comunicació, Mario Ruiz, que gran ets, Mario!, el que has de suportar, germà!-, ja el coneixen més enllà del seu Girona natal. Fins i tot, Televisió de Catalunya es gasta el que faci falta per a acompanyar-lo a Chicago.... quan fa tot just tres mesos no havia ni un sol euro per les transmissions de partits d'ascens a Segona Divisió B. Coses de la política i fins i tot de la inspiració divina perquè això és el que li ha faltat a l'entorn del jove censor, es a dir Josep Baliu (assessor personal), es a dir Albert Navas (director general de la Fundació), més conegut com el 'alferes'.

Si Baliu/Navas haguessin aconseguit que Roche es reunís amb el Dalai Lama, segur que Catalunya hagués mesurat les seves forces davant Estats Units. Segur. El 'nen', que no ha parat de treballar pel bé del futbol català ni a l'estiu -no com nosaltres, que diuen alguns que només hem marxat de vacances-, hagués vist la llum amb el Dalai Lama però Baliu i Navas han estat maldestres, poc hàbils, se'ls ha escapat una altra de les grans fotografies que li acompanyaran en el seu historial meravellós de gran gestor esportiu, en el qual cal incloure el descens del Girona, quan era president, o la repetició d'unes eleccions exemplars per la seva netedat.

Què hi farem! Esperarem a Nadal per a jugar davant Euskadi. Segur que el vicepresident honorífic de la FCF, Joan Laporta, s'obrirà al jove censor i pagarà el desplaçament perquè es jugui aquest històric partit nadalenc. I més ara que, segons el periódic 'El Nou', ja sintonitza amb el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, David Moner, doncs l'ex president de la FCF, Jaume Roura, “deixarà aviat la seva plaça dins el consell directiu de la UFEC”. No se sap la raó d'aquest comiat, encara que tot sembla indicar que el jove president-censor ja s'ha guanyat una altra butaca pel seu valuós i agosarat esforç pel nostre futbol català.

Tot això ens encanta ja que d'aquesta manera segur que Moner-Roche, Roche-Moner, ens explicaran per què la Federació Catalana és l'única que no té subscrit el segur per als seus esportistes amb Mapfre sinó amb la madrilenya Asisa. Tot això ens encanta perquè segur que Roche podrà proclamar obertament que tots els futbolistes de Catalunya han passat la corresponent revisió mèdica abans de començar la competició. O, si hi ha cap desgràcia -que tots els déus ho impedeixin-, li tiraran el 'marró' als clubs?. Jordi, fes fora a Baliu i Navas. Ha vingut el Dalai Lama i no has sortit en la foto.

El mejor árbitro catalán de primera

No seré yo quien cargue hoy contra Alfons Alvarez, el mejor árbitro catalán de la primera división porque no hay ninguno más; ahora ya se le conoce en todo el país. Tras su excelente actuación en la final de la Copa Catalunya, porque así lo pactó y lo 'pasteleó' con el joven presidente-censor de la Federació, Jordi Roche, todos esperábamos que mantuviera su ínmejorable línea de arbitraje en el terreno de juego, pero lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible. Alvarez no dio una, ni a derechas ni con su habitual izquierda en el Bernabéu. A quienes le conocemos un poco, como árbitro -personalmente no tenemos el gusto-, no sólo no nos sorprendió sino que 'Míster 'Uó-uó' -por eso expulsó a Kapó el año pasado-, confirmó su historial de siempre: arrrimarse y 'pelotear' con el poder, le pone en órbita. Dicen, quienes saben del entorno arbitral, que si eres insolidiario, 'cagón' y esquirol fuera del campo, dentro del mismo sólo se confirma la tradición. Eso dicen quienes saben de esta materia y 'Míster Uó' no tuvo lo que hay que tener para salir el sábado del Bernabéu como su 'maestro' Enríquez Negreira hacía años atrás. ¡José María! enséñale el camino al 'inspector'. Pero hay que entenderlo. Tras su actual romance deportivo con el censor Roche, ahora está inmerso en provocar elecciones al Comité Nacional de Árbitros. Sí, sí, Alvarez peleará, como lo hizo en Catalunya cuando animó a sus compañeros de regional a ir a la huelga, mientras él pitaba (cobrando, por supuesto), está peleando, insistimos, actualmente con el poder establecido para que los árbitros digan a quien quieren como jefe en las urnas. Ésa fue la razón que le llevó a no pitar la Copa Catalunya en el 2006 aunque se escudó en un lamentable fax para justificar su negativa. Roche se lo perdonó. Aquí no ha pasado nada como tampoco ha pasado nada para el semiprofesional responsable de los árbitros de Catalunya, César Ochoa. Alvarez favoreció descaradamente al grande (Real Madrid) en su partido contra el Almería y volvió al día siguiente en avión como un campeón. El compañero, Ricard Torquemada, (Catalunya Ràdio) comentó que la mañana del domingo le vio junto a su trío arbitral pegados materialmente al móvil y con una sonrisa plena. No es para menos. El protegido del joven presidente-censor ha demostrado que es el mejor árbitro catalán de primera. ¡¡¡Grande!!!

Torna FutbolCatalunya.com

Un cop més, s'ha demostrat que en aquesta vida tot té una solució, tret de la mort. FutbolCatalunya.com torna a escena, una escena en què la informació i la opinió seran importants i on tothom tindrà la oportunitat de dir la seva, amb educació i respecte. Tenim ganes de fer coses i estem perfilant els darrers detalls per sortir a la llum com Déu mana. En poc més d'una setmana tornem, amb novetats com aquest mateix blog, que serà un vehicle d'opinió personal on es podrà debatir sobre temes que afectin al nostre futbol territorial.

Us demanem disculpes per aquests mesos d'absència, però val a dir que aquesta absència era necessària per a tornar a fer les coses com cal. Esperem que us sentiu a gust amb nosaltres i, per sobre de tot, que tingueu un vehicle per a dir la vostra només amb tres premises a complir: educació, respecte i veritat.

Gràcies a tots!

Roche necessita diners

La situació econòmica de la Federació Catalana de Futbol ha de ser molt greu perquè el seu jove president-censor, Jordi Roche, hagi d'augmentar considerablement el pagament de quotes per la Mutualitat per a totes les categories del futbol català, tret del futbol base, faltaria mes, perquè aquesta promesa electoral encara li serveix per a treure pit. Roche i els seus assessors saben que els clubs no solen manifestar el seu malestar de manera pública per a evitar problemes i amb por de represàlies. La majoria dels seus presidents es limiten a pujar les quotes als pares i el problema s'ha acabat. Els pares ja tenen suficient mentre que els fills estiguin recollits i paguin el que faci falta encara que els monitors no tinguin títol, segueixin sense fer-se les revisions mèdiques oportunes o en els camps no hagi una mínima educació assistencial sanitària. D'això s'aprofita la FCF, és a dir, Roche, qui, entre acte i acte –‘hiperactiu’ si que ha sortit el 'nen'-, fa els seus números i veu com la vaca no dóna per a tant. Com l'han de quadrar els números de la Fundació si no arriben els 500.000 euros per l'amistós contra USA, si el nefast Villar no abona el que deu a la FCF, si ha de complir amb nòmines generoses per als nombrosos càrrecs remunerats (Pol Buscail, Albert Navas o Israel Lopez, entre altres), per no parlar de les subvencions a mitjans de comunicació ‘oficials’? Bé, doncs ja ho saben els clubs catalans: Roche necessita diners i cal donar-li un cop de mà per a engreixar el tresor .

Una decisió imperdonable

No tots els àrbitres tenen el que es mereixen ni el futbol català es mereix tenir a alguns col·legiats. El mateix que la premsa conta amb periodistes 'pilotes' impresentables, que tampoc es mereix la societat, o amb qualsevol professional dolent, però, com parlem de futbol, doncs això, parlem de futbol .
Tot això ve al cas de la designació d'Alfons Álvarez per a la final de la Copa Catalunya 2007, una decisió que cal atribuir-se-la al president semiprofessional del Comitè Tècnic, César Ochoa, encara que no sé si, en exclusiva, ja que com ell mateix va admetre a FutbolCatalunya.com, "si ha tingut a veure alguna cosa Roche? Bé, la Federació està en la mateixa línia que el Comitè". Traduïm: el jove censor de la Catalana, el 'lluitador patriota' del futbol català, el 'noi' Jordi ha pactat amb Villar? Seria l'hos.... O ja ha signat eleccions per a succeir a Sánchez Arminio? Això és el que va prometre només agafar la presidència de la FCF.
Roche, que presumía d'haver deixat la comissió delegada de la Federació Espanyola per no estar d'acord "amb la filosofia de gestió"(?) de Villar, repetia, davant de tot aquell que li volia escoltar, que Álvarez "no tornarà a xiular una final de la Copa Catalunya fins que no presenti disculpes o demani perdó" després d'haver-se negat a dirigir la final que es va jugar en el 2006. L'hi haurà demanat individualment al matemàtic/semiprofesional d'Ochoa i ell no s'ha assabentat? És possible. Li haurà demanat disculpes al directiu assessor, Manuel Vico? Li haurà consultat el jove censor al propi Vico aquesta decisió de perdonar a l'insolidari Álvarez?. El 'noi' patriota regressa aquest dimarts, Onze de Setembre, dels Estats Units i anuncien, a través de múltiples emails des de la FCF, que donarà detall de tot. Bo seria que el jove censor també aclarís si Alvarez (que va convidar als seus col·legues de categoria Terrritorial que anessin a la vaga arbitral mentre ell perdia el cul per debutar en Primera) ha presentat excuses, ha demanat perdó, han pactat amb Villar o és, com va dir Ochoa a FutbolCatalunya.com, "el moment de tornar a la normalitat". Ah! Fins ara, què era tot això, anormal o immoral?

Villar, for Catalonia

Joan Laporta, que cuando Villar fue elegido como presidente de la Federación Española rompió el pacto de voto de la Liga de Fútbol Profesional, inclinada por aquel entonces a apoyar la candidatura de Gerardo González, acusa ahora a Jordi Roche de medrar contra Villar de cara a las inminentes elecciones de le RFEF. Si eso es cierto, que seguramente lo es, al menos en parte, no sólo queda muy claro que Roche trata de erosionar al presidente de la RFEF, poniendo al fútbol catalán –y por elevación a todo fútbol autonómico que se toma muy en serio los amistosos de Navidad- contra Villar. También sabemos que Laporta, o sea el Barça, estará incondicionalmente al lado de Ángel María Villar, lo que no sitúa al presidente azulgrana en esa dinámica de cambio y de relevar a los carcamales del fútbol por gente más joven y con nuevas ideas como él hizo en el FCB hace unos años. Digamos que a nivel nacional Laporta ve las cosas con otra perspectiva. Villar, a su juicio, encarna los valores que él mismo dice profesar en su club, que son modernidad, transparencia, eficacia en la gestión, regeneración de las estructuras y una apuesta por las nuevas generaciones.
Naturalmente Laporta es libre de votar en su propio nombre a quien quiera, pues los cargos en la junta directiva de la RFEF no lo son por representación de club sino a título personal, en este caso por amistad y compadreo por Joan Gaspart, su valedor e introductor federativo. Seguro que fue el propio Gaspart quien le tentó a hacer novillos en la última reunión de la RFEF, donde se iba a dar el ‘no’ al Catalunya-USA.
Para entendernos, en esta batalla no hay ningún sentimentalismo nacionalista por parte de nadie, sólo el politiqueo federativo porque se acercan las elecciones a la presidencia de la española y, en la trastienda catalana, una estrategia a más largo plazo para posicionar a Roche –su vicepresidente es Joan Castells- como un futuro candidato a la presidencia del FC Barcelona. Laporta detenta ahora mucho más poder, absolutista casi, que el pujante Jordi Roche, un ejecutivo que sí ha triunfado en su primera tentativa de asalto al poder en la Federació Catalana, demostrando una precocidad en el éxito que no tuvo Laporta en su pesados inicios como ‘elefante’. Curioso que les una tanta ambición y que Laporta prefiera apoyar a lo más retro y rancio del fútbol español en lugar de posicionarse al lado de los nuevos y más modernos dirigentes de la Federació Catalana.
De rebote, Villar habrá hecho por la Selecció de Catalunya lo que no han conseguido ni los políticos ni los dirigentes deportivos en los últimos años: recuperarla como un símbolo de las reivindaciones de autogobierno e independencia catalanas. Cuando a la Selecció le quedaban ya sólo dos telediarios, el partido contra USA y el de Navidad en Euskadi, llega la RFEF y consigue levantar a toda Catalunya en pie. Madrid, como siempre, mueve los hilos, esta vez con Villar en el papel de ‘bruja malísima’ y Laporta y Roche completando el elenco de títeres.

LA FRASE I LA REFLEXIÓ: Campions sense premi?

"El premi que ens donen pel fet de quedar campions de grup és tan pobre que al final creurem que quedar primers és tot un càstig"

Xavier Llastarri, president del CF Reus

La dada és concloent. Només cinc dels divuit equips campions de grup a la Lliga de Tercera Divisió van assolir, en acabar les promocions, l'ascens a la Segona Divisió B. Tretze campions es van quedar sense el premi de l'ascens. Entre ells, el campió català, el Reus Deportiu. Es pot entendre que els membres d'aquests campions sense ascens facin consideracions com les que fa el màxim mandatari del Reus, però una altra cosa és compartir les seves opinions.

Fer el primer lloc d'un grup sí que té un gran avantatge. Els campions s'asseguren jugar el partit de tornada de les dues eliminatòries d'ascens al seu camp. Tots poden sentenciar el seu passi de ronda o el seu ascens al costat dels seus incondicionals, animats per aquells seguidors fidels que cada cap de setmana no es perden un partit del seu equip i per altres que s'afegeixen a la festa.

Penso que el 99% dels equips -sempre hi pot haver excepcions- signaria jugar sempre els partits de tornada d'una eliminatòria com a local. Aquest és el principal avantatge que es pot donar a un campió en una competició d'aquesta mena. El problema és que el nivell no és el mateix a tots els grups de la Tercera Divisió. A nou dels divuit grups, cap dels seus quatre candidats no va ser capaç d'avançar una categoria. En canvi, a quatre grups es van celebrar fins a tres ascensos. Catalunya, València, Andalusia Oriental i Canàries van ser els premiats.

El Reus va tenir la mala sort de creuar-se amb el Betis B després de fer fora de la competició al Beasain. A l'anada, els del Baix Camp van perdre per 2-0. A la tornada, nova derrota per 1-2, malgrat que el jugador número 12 es va comportar com a tal. El campió català no va obtenir el premi tot i que va jugar amb avantatge de camp.

I les reivindicacions de Llastarri només es poden interpretar com un lament irresoluble. Amb el sistema d'eliminatòries, l'únic que poden aconseguir els campions com a avantatge és el factor camp. Res més. Si tens la mala sort que t'emparelles amb un equip d'un dels grups forts, toca demostrar per què un equip ha estat el millor del grup català. No se m'acut una altra mena d'avantatge i si només el campió de Lliga fos l'equip que assolís l'ascens, això seria la fí d'aquest sistema anomenat play off que fa que el campionat s'allargui quatre setmanes més.

En canvi, amb el sistema de lligueta que es feia servir abans sí que hi havia possibilitats de premiar els primers, cosa que tampoc no es va fer. Podria haver estat un premi en forma de punts, de manera que els primers de cada grup partissin amb 3 punts a la seva classificació; els segons, amb 2; els tercers, amb 1 i els quarts, amb 0. Però això ja és història. Ara, els campions sense ascens s'han de conformar amb plorar la seva mala sort i, com diuen a la tòmbola, segueixin jugant...

Les querelles no s'anuncien

El president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel Villar, s'ha obstinat en espatllar-nos la 'magnífica' relació que uneix al president del FC Barcelona –i 'vice' honorífic de la Catalana-, Joan Laporta, amb el màxim dirigent de la FCF, el jove censor Roche. És una llàstima que Villar no hagi marxat ja del futbol espanyol i del futbol mundial també, especialment perquè els mitjans de comunicació s'han encarregat de denunciar les seves mil presses encara que un jutjat de Madrid segueix sense pronunciar-se.

Bones raons tindrà, sens dubte, encara que Villar no ha anat ni una sola vegada als tribunals per a denunciar a la premsa tot i que s'ha demostrat tot (viatges desproporcionats amb familiars inclosos, sous estratosfèrics). I mira, ni amb aquestes. I ara, amb motiu de la prohibició del Catalunya-USA (‘prohibit-prohibir’) torna a donar la trista nota encara que no és l'únic responsable. Hi ha més, tot i que ens centrarem només en el jove censor que encara dirigeix la Federació. Que quedi ben clar que signem la sol·licitud d'aquest partit i de tots els que Catalunya vulgui jugar. És un somni que costa molt poc complir de manera amistosa... encara que Jordi Roche sempre fa el mateix: primer plora, després torna a plorar, amenaça amb demandes i, finalment, surt en la foto, cosa que el posa a mil. Ara és personatge central en tots els mitjans. Els polítics li donen suport. Els 'palmers' que l'envolten, encara més. L'animen que desafiï al dolç Angelito, fidel company de viatge del seu 'mecenes' Joan Gaspart i d'un Joan Laporta que se segueix rient de Roche, del futbol català i de tot allò que li dóna la gana ja que el Messies blaugrana sempre té la raó i, si nó la té, també se li dóna.

Roche, qui va aparaular i va signar a Camerun per a jugar en els seus primers Nadals com a president de la FCF, va quedar amb el culet -com diria Shin Chan- a l'aire, una vegada més. Va plorar en la RFEF, va plorar públicament perquè Euskadi s'havia ficat en la negociació i ho pagarien. Després, la culpa no era d'Euskadi sinó d'una empresa d'intermediació que va gestionar aquest partit encara que, com ara, va amenaçar amb tribunals i amb arribar fins al final. Vostès ja saben com va finalitzar la història: Camerun va jugar a Euskadi i, un any després, els convidem a Barcelona perquè entre Iñaki i Jordi, Jordi i Iñaki, hi ha bon rotllo. I les amenaces? I la indemnització pendent? Cap problema, el jove censor del futbol català, Roche, sempre troba la solució a tot encara que com li van ensenyar en la Facultat -se li haurà oblidat?-, les demandes o querelles no es fan públiques, no s'anuncien: s'interposen. Però bé, a poc apoc anirem dient com les hi arregla.

Ara com ara, plora i amenaça. Per això, com l'única cosa que ens interessa a tots és que Catalunya jugui davant USA (no cal pagar-li indemnització en cas de suspensió del partit -felicitats, nen-), tots junts anirem units contra Villar.