Ha de ser meravellós tenir la targeta de president de la Federació Catalana de futbol. No arribo a entendre, malgrat els anys, les múltiples intrigues que sempre han envoltat la carrera electoral, primer, i el mandat, després, del màxim responsable del futbol català. Però, ara, ho entenc molt menys encara. Si no cobren un euro –altra cosa és ‘el directiu’ de sala-, si no es duen un sol euro –no tinc ni el més mínim dubte-, com és possible que algú vagi oferint el càrrec de President com si tingués a la seva mà la gran facultat de triar per 1.200 clubs? Com és possible que un senyor, es digui com es digui, representi a qui representi –fins i tot pot tenir problemes per a representar-se a si mateix- pugui oferir una butaca que, a priori, només pot interessar a algú que ja tingui totes les seves expectatives personals gairebé cobertes?
Totes aquestes reflexions vénen al cas perquè ha arribat fins a mi la gran ‘oferta’ que li han fet arribar a Ramon Alfonseda, president de l'Agrupació Barça Veterans, per a què es presentés a les eleccions a la presidència que, avui, només sap Ricard Campoy quan seran. Alfonseda ha dit que la seva guerra està en un altre lloc i que moltes gràcies per l'oferiment. Si no vol dir Alfonseda qui l'hi ha ofert, el que li ha ofert, com se li ha ofert i algun detall més, ho diré jo. Val Ramon? El que s'ha dit: ‘es busca president per a la Federació’. Requisits? Preguntin a la secretària general de l’Esport. La Sra. Pruna ho sap tot.
