És clar que tot el món tenim el nostre preu i que tot el món és lliure -faltaria més- de fer amb la seva capa el que li doni la gana, però l'abraçada que ens delecta aquest dimecres entre Joan Laporta i Jordi Casals provoca vòmits, vergonya aliena i fàstic. Encara ressonen les queixes de l'ara viatjant i totpoderós Casals a la sala de premsa del Santboià ja que el seu amic Laporta no solament no va cedir al FC Barcelona perquè acudís a un 'entrenament' al Joan Baptista Milà. Laporta ni li va contestar. Ho va fer Alexanko. Laporta ni es va dignar a justificar-se davant d'un club centenari, exemple del futbol català i en el qual, sota la direcció esportiva del grandiós Juan Carlos Pérez Rojo, és un exemple a seguir per a tot el futbol català. Ara, més si cap, sota la presidència de Ramon Andreu.
Però tot això ja ha passat. Casals va perdre el cul per fer-se la foto a El Prat en període electoral a la FCF com si això sumés punts. S'hi 'va agenollar', li va posar l'altra cara, es va oblidar de la insolència al seu club, no a ell, sinó al seu club, per una firma que ni se sap que la hi donés. Però va guanyar a les urnes de la FCF i el tremp, la serenitat i la normalitat han passat a millor vida. Ara només parla amb la premsa amiga, s'espanta, fuig, s'amaga, corre i no dóna la cara perquè prefereix, encara que hagi de fer milers de quilòmetres gratuits, donar abraçades a Angel Villar mentre els que li han portat a la cadira es retorcen del fàstic que els dóna veure'l abraçat al cap del 'fúlbol' espanyol.
El mateix que passa ara amb aquesta imatge que el nostre company Miguel Ruiz exposa en la web del FC Barcelona. Mentrestant, la Federació Catalana està a boca d'Argentina i ens plouen les floretes ja que la morositat mai no ha anat de la mà de Catalunya. Però això és una altra història. Ara toca abraçar a Jan i donar-li tots els petons que facin falta al qui substitueixi el 'Millor president de la història' del Barcelona pugui portar la tisora. O continuarà pagant de la seva butxaca Laporta quan ja no estigui l'1 de juliol? Ho sento per vostè, senyor Casals, qui l'ha vist i qui el veu! I tot per una punyetera cadira, per figurar en una llotja i per sortir en una punyetera foto.
