Ara fa cinc anys, el Sant Andreu iniciava el seu camí cap a Segona B, amb el desavantatge d'haver acabat tercer i, per tant, afrontar la primera eliminatòria amb la tornada com a visitant. El primer rival era el Manacor, en una tarda del mes de juny al Narcís Sala. Aquell primer partit va acabar amb força polèmica, amb Banal expulsat i amb un 1-2 que posava les coses molt difícils 'gràcies' a l'actuació d'un tal Alhambra Lite que, per cert, anys després es va convertir en àrbitre de Regional.
Una setmana més tard, el Sant Andreu havia de viatjar a Manacor en un desplaçament incòmode per molts motius. Problema de desplaçament pels seguidors a causa de l'horari (9 del vespre d'un diumenge), problema de desplaçament de l'equip (va arribar a Ses Illes a la mateixa tarda del partit) i un resultat advers. Alguns seguidors van donar suport l'equip però molts més es van quedar a Sant Andreu, amb l'única referència del que els anava dient la ràdio, alguns reunits en el Bar Austràlia escoltant les notícies que arribaven des de Na Capellera, com en els vells temps.
I aquella nit de juny, el Sant Andreu va escriure una de les pàgines més glorioses de la seva història. Un partit molt seriós, amb un Santos infranquejable i amb dues jugades a la segona part que van capgirar la sort d'aquella eliminatòria que semblava impossible de remuntar. Primer, Alex Villanueva. Després, Manel Gómez de la Hoz. I per acabar, un temps d'afegit inacabable patrocinat per Mateo Valero... i la gran festa final, que va tenir la seva rúbrica davant el Mazarrón, en una altra eliminatòria inoblidable amb remuntada.
Avui, 16 de maig del 2010, el Narcís Sala ha rebentat, com es deia a les promocions del partit. No hi havia ni un forat a la grada, ni la llotja ni a la monocabina de premsa ni enlloc. Però esportivament, tot ha anat malament. Oportunitats clares de gol sense premi, la vermella directa a Rueda, un gol visitant en possible de joc, un arbitratge sota sospita per manca d'ecuanimitat en accions puntuals (Sureda Cuenca)... tot plegat, una gran coincidència amb cinc anys enrere, oi?
Però perquè la coincidència sigui total, cal que l'afició cregui. Cal que El Toralín rebi centenars d'andreuencs que donin almenys una part del color que ha tingut la grada del Narcís Sala aquest diumenge. Cal que els mitjans de comunicació que avui han estat al Narcís Sala apostin un altre cop per aquest equip i no el deixin sol lluny del seu estadi. I cal que Natxo González hagi pres bona nota de com fer mal de debò a un rival que ha fet el seu partit, que ha sabut aprofitar-se de com bufava el vent (arbitral) i que no ha demostrat en cap moment ser superior al campió del grup tercer de Segona B. Si més no, igual.
És cert. Si es falla a Ponferrada, encara queda una altra oportunitat de pujar, però per coratge, per futbol i per afició, el Sant Andreu mereix triomfar a la primera. I us ho diu un que va ser a Manacor, en una cabina entre reixes, patint els efectes de la deficient il·luminació de Na Capellera, en aquella negra nit illenca que a la fí va ser quatribarrada i al costat d'un heroi andreuenc que patia per no poder ser a la gespa amb els seus companys i que ens va regalar un gol antològic per certificar definitivament un ascens: Xavi Banal. Jo crec que es pot fer. Vosaltres ho creieu?
