El meu rellotge marca gairebé la una de la matinada d'aquest dilluns festiu a Barcelona, el dia després d'una jornada dura pel futbol català, pels qui es juguen el ser o no ser. Dissabte ja va ser un dia agredolç, amb la patimenta del Barça Atlètic a casa, la gesta del Santboià a Aranda de Duero i la desfeta de l'Espanyol B a Guijuelo. Bé, la culminació de la desfeta perquè el filial va començar a perdre la categoria al partit d'anada, deixant-se empatar un 2-0. Sens dubte, va ser la pitjor notícia pel futbol català perquè ja hi ha més equips pendents dels de Tercera per salvar el coll. Mal negoci.
Diumenge només el Reus ha pogut somriure, remuntant al difícil Talavera i assolint el bitllet a la segona eliminatòria de la fase d'ascens a Segona B. L'Hospitalet ha vist com el temps d'afegit ha estat fatídic i el Rayo Vallecano B feia miques el primer intent d'ascens. Caldrà seguir lluitant.
Però em permetreu que avui em dirigeixi amb molt de carinyo a dues aficions que en aquests moments estan tornant a casa. Dues aficions que han fet una morterada de quilòmetres per a donar suport fins a l'extenuació els seus equips. Dues aficions que tornen amb tristesa i certa impotència cap a casa, però que han de tornar amb el cap ben alt.
A les sis de la tarda, el Prat intentava aixecar el 0-1 que la Peña Sport s'havia endut del Sagnier. Els de Manolo Márquez han fet tot el possible, han tingut ocasions de gol, però a la fi n'han rebut un altre a Tafalla i han dit adéu a la fase d'ascens a Segona B. No hi haurà una altra oportunitat aquesta temporada, però Márquez ha de ser el primer a sentir-se orgullós dels seus homes i dels seu seguidors. Uns seguidors que no han de defallir i han de seguir apostant per un model que els pot portar molt alt. Ànims, 'potes blaves'!
I a les vuit, el Sant Andreu iniciava el partit a Ponferrada, amb la llosa del 0-1 (en fora de joc no assenyalat) de l'anada. Fa una setmana, us convidava a creure en aquest equip. No m'he equivocat gens ni mica. S'havia de creure i s'ha de creure. Un altre cop una acció per a la polèmica (gol legal anul·lat a Máyor) abans del 0-1, oportunitats de guanyar i, a la fí, una tanda de penals que semblava que no acabaria mai fins que Tarradellas no ha pogut batre Mackay.
Són moments durs, difícils. Sobretot pels qui van en els autocars sense ganes de res, donant voltes al que ha passat encara que no vulguin. o en els cotxes particulars, empassant-se quilòmetres i quilòmetres de carretera en la foscor de la nit. Però ho deia abans i ho segueixo dient: s'ha de creure en aquest Sant Andreu. Resten dues oportunitats més d'assolir l'objectiu i el Narcís Sala ha de tornar a rebentar. Com va rebentar el migdia del 16 de maig. Ara, a més, amb el condicionant que en el que resta de competició, el partit de tornada sempre serà a casa.
Per tant, ànims a totes dues aficions. A la del Prat, per una gran temporada. I a la del Sant Andreu, perquè si hi ha justícia (i crec que ha d'haver), d'aquí a quatre setmanes estarem parlant d'un Sant Andreu al futbol professional. Podeu estar orgullosos dels jugadors als qui animeu i de sentir aquests colors. I també ànims als altres equips catalans qe resten en competició, sobretot als de Tercera. Molts equips estan pendents de vosaltres. No els hi falleu, si us plau, pel bé del futbol que més estimem.
