Un millón más Madolell en el lote

¡Aleluya! ¡Aleluya! El millón de euros que Joan Laporta ha regalado a la ¿Federació? A la ¿Fundació? ¿a Casals? ya tienen añadido, coletilla o 'paquete’ incluido. Tal y como me lo cuentan, se lo trasmito. El último ‘fichaje’ de Casals y compañía, aunque será un ‘palmero’ más de la junta, es el Sr Madolell. Sí, aunque no lo han comunicado de manera oficial –¡qué desvergüenza!-,el presidente, que sólo acude a los campos donde le abrazan, refuerza su equipo e incluye a un señor que siempre ha demostrado una gran implicación en nuestro fútbol catalán.

Ingenuo de mí llegué a pensar que la Asociación de Clubs de Catalunya había negociado con Casals y le habían colocado. Pues no es así. Ha sido el ‘honorífico’ Laporta quien, tras el regalito, ha incluido en el lote al citado Madolell. A ver si con su llegada, cuya tarjeta de presentación ha sido en estos últimos tiempos su ‘responsabilidad’ barcelonista, nos explica que ha pasado, pasa o pasará con la ayuda de su amigo Laporta a la Gramenet. En Santa Coloma aún esperan más de 300.000 euros y sólo él puede despejar dudas. ¡Otro más a la junta!

'Gorrones' en Cornellà

Este sábado Cornellà y Real Madrid se vieron las caras en la Via Férrea. Felicidades a este gran Cornellà por ese trabajo y ese esfuerzo. Tiene mérito, mucho mérito el resultado deportivo aunque el enemigo lo tengan en casa; no obstante esa es una historia secundaria cuando leo este mensaje en el FORO de Futbolcatalunya.com. Como yo no dudo, en absoluto, de este comentario ya que sería absurdo mentir, vale la pena destacarlo y reflexionar.

Quisiera desde mi mas humilde posición agradecer al Sr. Galvez y a su Junta Directiva el detalle de esta tarde de no permitir la entrada al Campo a todo el colectivo de la Federación Catalana de Fútbol, que disponiendo de pase de libre circulación se nos ha prohibido la entrada sólo por una animo de lucro recaudatorio, pues no es normal la escusa de decir "SI TODA PERSONA QUE DISPONE DE PASE ENTRARA HOY EL RECINTO ESTARIA LLENO (SIN RECAUDACION)" pues si tenias la amabilidad de pasar por taquilla y pagar los 10 € de la entrada no habia problema de espacio, es muy triste que para una vez que viene el Madrid, usted solo piense en recaudar o bien dejar entrar a los que mas le interese, aunque me pueda decir que son los que mantienen el Club, pero las personas que disponemos carnet, solo entramos una por carnet y yo he visto repartir invitaciones de 4 en 4 que no me importa ya que es su casa, pero no ponga la excusa del aforo, de todas formas a cada uno pone la vida en su sitio y usted durante mucho tiempo ha reclamado el apoyo del colectivo de la Federación, pero tratándoles asi poco puede esperar usted de dicho colectivo, que le guste o no usted pertenece también, aún asi quisiera desearle mucha suerte en el partido de vuelta por el ambito deportivo ya que como responsable de la entidad no le deseo ninguna.

Primera adivinanza en Lleida

Dos personajes han asomado a mi 'ventana' en las últimas horas. He recibido un par de mails que me han dejado con la mosca detrás y delante de la oreja. Especialmente el tipo que aparece en primer plano aplaudiendo como un buen aficionado al precandidato Sandro Rosell. ¿Quién es? ¿De quién se trata? Todo aquel que sepa quien estepalmero, ruego se sirva indicarlo en redaccio@futbolcatalunya.com. No puede ser el que yo imagino y alguien me ha 'vendido'. Es imposible. Y el lunes, atención a las espinacas y a los fichajes del viajante Casals.

Campionat de Catalunya de Juvenils - Trofeu Nyaps FCF

Les coses és poden fer molt bé, bé, malament o pitjor. O, dit d'una altra manera, al carrer Sicília hi ha qui vol respondre a la barreja entre el Professor Franz de Copenhague i Pepe Gotera. Per als més joves dels lectors, els hi diré que es tracta de dos personatges dels antics 'tebeos', l'un conegut pels seus invents estrambótics i l'altre, pels seus nyaps a domicili amb el seu inseparable Otilio.

Dic tot això perquè no se m'acut una millor comparació per a definir a la persona (deu haver un responsable) que ha perpetrat (sí, sí: perpetrat) el sistema de competició dels campionats de Catalunya d'enguany i, sobretot, el de la categoria juvenil. Uns sistemes que compten amb el vist-i-plau dels clubs catalans que tot (o gairebé tot) ho aproven al toc de flabiol dels dirigents del nostre futbol, com s'ha demostrat en el cas de la reestructuració express del futbol base.

Però no ens hem de sortir del camí. La parella de ball Barça-Espanyol gairebé sempre actua plegada a les grans festes del futbol català com la que enguany es farà a Igualada. Ho fan a totes les categories, a partir de cadets i fins a benjamins, amb honroses excepcions (però mínimes) al llarg de la història). Només hi havia una categoria on els modestos tenien la porta oberta: la juvenil. Bé, això ha estat així fins que Jordi Casals i la seva junta han entrat als despatxos del carrer Sicília.

Perquè enguany, al 'lumbrera' de torn no se li va acudir una altra cosa que canviar el sistema de competició del Campionat de Catalunya juvenil, on fins ara participaven els dos primers dels dos grups de la Preferent. El senyor (o la senyora) 'Professor Franz+Pepe Gotera' va dir que havien de participar únicament els campions dels dos grups de Preferent... i els dos primers de la Lliga Nacional Juvenil! Curiosament, uns llocs gairebé 'reservats' als equips B de Barça i Espanyol al llarg dels anys, també amb algunes (mínimes) excepcions.

La persona que va perpetrar aquesta proposta de canvi, però, no va tenir en compte un petit detall: les dates de competició. I és que la Lliga Nacional Juvenil acaba el 6 de juny, només una setmana abans de la macrofesta del futbol català a Igualada. Aquesta persona va pensar: "segur que abans del 6-J ja està decidit tot i podem muntar les semifinals com Déu mana'. Però vet aquí que l'únic que està decidit a hores d'ara és que el Barça B és el campió de la LNJ. La segona plaça està tan apretada (amb quatre aspirants a dia d'avui) que, si tot no canvia, no es decidirà fins al darrer dia de competició.

Per tant, en aquests moments només es coneix una de les dues semifinals: Can Vidalet-Barcelona B. Una semifinal que quedarà resolta el 3 de juny. L'altra semifinal només té un equip, el Girona B. I si tot va com sembla que ha d'anar, s'haurà de jugar en un temps rècord perquè la final és el dia 13 de juny, a no ser que els nostres amics del carrer Sicília, després de la seva gran 'cagada', decideixin ajornar-la almenys una setmana (suggeriment de franc per gentilesa de futbolcatalunya.com, perquè després ens diguin que no aportem solucions).

I és que no hem de perdre de vista un altre detall. Mentre que el guanyador de la semifinal Can Vidalet-Barça B esperarà descansat el seu rival a la final, aquest altre equip hauria d'afrontar la finalíssima després d'haver jugat... tres partits en set dies! Primer, el de la darrera jornada de Lliga (5 ó 6 de juny) i després, els dos de semifinals. Com deia Pere Tàpies, 'mare meva, quin sidral!'

Malgrat tot, no sé ni per què escric tot això. A la Federació Catalana fa anys que la competició no l'interessa gens ni mica. Permet, entre d'altres coses, que acabin les competicions amb partits sense disputar perquè com que ja no es juguen res, perquè jugar-los si els ajornen, oi? (veure Vilassar-Espanyol, de la darrera jornada de la Divisió d'Honor Cadet). I als clubs? Els importa? Els importa als veritables protagonistes? Als qui s'esmunyen el cervell per muntar temporades, per a veure com paguen les fitxes o munten els desplaçaments? Realment els importa? O es tracta de dir amén a tot allò que diuen els qui manen, sigui de la corda que siguin (continuistes, rupturistes...)?

Nyaps com la denostada, malmesa i maltractada Copa Catalunya (on es va improvisant el sistema de competició com si fos un rap -musical, no animal-) o aquests campionats de Catalunya ens demostren que la feina ben feta no té fronteres ni té rival, com diu aquell anunci, però que la feina mal feta sempre pot tenir cabuda on saben que a ningú no l'importa que les coses es facin malament o pitjor, com per exemple a cert edifici del carrer Sicília. Total, com que els clubs ho aproven tot per la cara i no hi ha qui aixequi la veu...

Anem a la platja, oh, oh, oh!

Atenció, atenció! La generosa Federació Catalana de Futbol insisteix que el termini per inscriure's al campionat i a la Copa de Catalunya de futbol platja continua obert. Anem, Catalunya! Anem, amics! Casals ens necessita a tots a la platja i a la platja hem d'anar. Pot començar per vestir-se de curt el propi president, Subíes, Carrasco, Llaó, Moreno Delgado, Lainz, Josep Vives... anem!

Catalunya ens necessita i cal ser-hi. Ens emportarem també el para-sol, la butaca, la pala, el cubell i... ¡ ¡ a jugar!!! La vida és meravellosa i cal gaudir-ne. Anem a la platja, oh, oh, oh! Ah! Me n'oblidava: que vagi també el 'pollastre' de la Federació, l''Inspector Gadget', aquest que sempre és a dalt i a baix, a baix i a dalt. No se li escapa una de tot el que passa al carrer Sicília. Ja parlaré del 'pollastre', ja tindrà el seu moment. Ara, no s'oblidin del flotador, posin-se el banyador (o el tanga de lleopard) i... a la platja

A Sant Boi encara ressonen les queixes del genuflex Casals

És clar que tot el món tenim el nostre preu i que tot el món és lliure -faltaria més- de fer amb la seva capa el que li doni la gana, però l'abraçada que ens delecta aquest dimecres entre Joan Laporta i Jordi Casals provoca vòmits, vergonya aliena i fàstic. Encara ressonen les queixes de l'ara viatjant i totpoderós Casals a la sala de premsa del Santboià ja que el seu amic Laporta no solament no va cedir al FC Barcelona perquè acudís a un 'entrenament' al Joan Baptista Milà. Laporta ni li va contestar. Ho va fer Alexanko. Laporta ni es va dignar a justificar-se davant d'un club centenari, exemple del futbol català i en el qual, sota la direcció esportiva del grandiós Juan Carlos Pérez Rojo, és un exemple a seguir per a tot el futbol català. Ara, més si cap, sota la presidència de Ramon Andreu.

Però tot això ja ha passat. Casals va perdre el cul per fer-se la foto a El Prat en període electoral a la FCF com si això sumés punts. S'hi 'va agenollar', li va posar l'altra cara, es va oblidar de la insolència al seu club, no a ell, sinó al seu club, per una firma que ni se sap que la hi donés. Però va guanyar a les urnes de la FCF i el tremp, la serenitat i la normalitat han passat a millor vida. Ara només parla amb la premsa amiga, s'espanta, fuig, s'amaga, corre i no dóna la cara perquè prefereix, encara que hagi de fer milers de quilòmetres gratuits, donar abraçades a Angel Villar mentre els que li han portat a la cadira es retorcen del fàstic que els dóna veure'l abraçat al cap del 'fúlbol' espanyol.

El mateix que passa ara amb aquesta imatge que el nostre company Miguel Ruiz exposa en la web del FC Barcelona. Mentrestant, la Federació Catalana està a boca d'Argentina i ens plouen les floretes ja que la morositat mai no ha anat de la mà de Catalunya. Però això és una altra història. Ara toca abraçar a Jan i donar-li tots els petons que facin falta al qui substitueixi el 'Millor president de la història' del Barcelona pugui portar la tisora. O continuarà pagant de la seva butxaca Laporta quan ja no estigui l'1 de juliol? Ho sento per vostè, senyor Casals, qui l'ha vist i qui el veu! I tot per una punyetera cadira, per figurar en una llotja i per sortir en una punyetera foto.

Roche reapareix encara que no parla

La imatge val molt més del que qualsevol pugui pensar. De fet, és la reaparició pública de l'expresident de la Federació Catalana, Jordi Roche per a donar-li, al costat del ex seleccionador català, Pere Gratacós, la signatura de suport al precandidat Sandro Rosell. Tot aixó està molt bé encara que estaria molt millor si el senyor Roche ens expliqués molts interrogants que segueixen sense resposta en el nostre futbol català. Si vol… per descomptat

Amb el cap ben alt

El meu rellotge marca gairebé la una de la matinada d'aquest dilluns festiu a Barcelona, el dia després d'una jornada dura pel futbol català, pels qui es juguen el ser o no ser. Dissabte ja va ser un dia agredolç, amb la patimenta del Barça Atlètic a casa, la gesta del Santboià a Aranda de Duero i la desfeta de l'Espanyol B a Guijuelo. Bé, la culminació de la desfeta perquè el filial va començar a perdre la categoria al partit d'anada, deixant-se empatar un 2-0. Sens dubte, va ser la pitjor notícia pel futbol català perquè ja hi ha més equips pendents dels de Tercera per salvar el coll. Mal negoci.

Diumenge només el Reus ha pogut somriure, remuntant al difícil Talavera i assolint el bitllet a la segona eliminatòria de la fase d'ascens a Segona B. L'Hospitalet ha vist com el temps d'afegit ha estat fatídic i el Rayo Vallecano B feia miques el primer intent d'ascens. Caldrà seguir lluitant.

Però em permetreu que avui em dirigeixi amb molt de carinyo a dues aficions que en aquests moments estan tornant a casa. Dues aficions que han fet una morterada de quilòmetres per a donar suport fins a l'extenuació els seus equips. Dues aficions que tornen amb tristesa i certa impotència cap a casa, però que han de tornar amb el cap ben alt.

A les sis de la tarda, el Prat intentava aixecar el 0-1 que la Peña Sport s'havia endut del Sagnier. Els de Manolo Márquez han fet tot el possible, han tingut ocasions de gol, però a la fi n'han rebut un altre a Tafalla i han dit adéu a la fase d'ascens a Segona B. No hi haurà una altra oportunitat aquesta temporada, però Márquez ha de ser el primer a sentir-se orgullós dels seus homes i dels seu seguidors. Uns seguidors que no han de defallir i han de seguir apostant per un model que els pot portar molt alt. Ànims, 'potes blaves'!

I a les vuit, el Sant Andreu iniciava el partit a Ponferrada, amb la llosa del 0-1 (en fora de joc no assenyalat) de l'anada. Fa una setmana, us convidava a creure en aquest equip. No m'he equivocat gens ni mica. S'havia de creure i s'ha de creure. Un altre cop una acció per a la polèmica (gol legal anul·lat a Máyor) abans del 0-1, oportunitats de guanyar i, a la fí, una tanda de penals que semblava que no acabaria mai fins que Tarradellas no ha pogut batre Mackay.

Són moments durs, difícils. Sobretot pels qui van en els autocars sense ganes de res, donant voltes al que ha passat encara que no vulguin. o en els cotxes particulars, empassant-se quilòmetres i quilòmetres de carretera en la foscor de la nit. Però ho deia abans i ho segueixo dient: s'ha de creure en aquest Sant Andreu. Resten dues oportunitats més d'assolir l'objectiu i el Narcís Sala ha de tornar a rebentar. Com va rebentar el migdia del 16 de maig. Ara, a més, amb el condicionant que en el que resta de competició, el partit de tornada sempre serà a casa.

Per tant, ànims a totes dues aficions. A la del Prat, per una gran temporada. I a la del Sant Andreu, perquè si hi ha justícia (i crec que ha d'haver), d'aquí a quatre setmanes estarem parlant d'un Sant Andreu al futbol professional. Podeu estar orgullosos dels jugadors als qui animeu i de sentir aquests colors. I també ànims als altres equips catalans qe resten en competició, sobretot als de Tercera. Molts equips estan pendents de vosaltres. No els hi falleu, si us plau, pel bé del futbol que més estimem.

'Hi ha hagut un canvi de generació en la federació'

Diu Cruyff: 'Hi ha hagut un canvi de generació en la federació'. És clar que 'Déu' segueix al seu cel i no s'assabenta, o més ben dit, només s'interessa, com sempre, del que li interessa. Vol dir que Jordi Casals és un 'juvenil' al costat de Ricardo Campoy o Jordi Roche? O parla de l'amic directiu Torres? Si és així, 'Déu' ens ho dius i ens donaràs la llum que a tí et sobra

Preocupant silenci de l'alcaldessa Caselles

Dies enrere els informàvem de l'assemblea del Benavent i de la postura democràtica del president del club de futbol, regidor de l’Ajuntament per CIU i vicepresident de la Catalana , Sr. Andreu Subíes, en decidir deixar l'entitat, al costat dels seus companys de junta. Unes diferències entorn del futur estadi amb l'alcaldessa (PSC), Rosa María Caselles, han decidit al totpoderós ‘tallacaps’ de Ponent a no només dimitir sinó fins i tot amenaçar amb dur-se el club a un altre poble.

Ni tinc el plaer de conèixer a l'alcaldessa ni sé si es tracta, com diu Subíes, d'un “problema econòmic i no polític”. Com no ho sé, per aquesta raó he trucat –i perdó per parlar en primera persona singular-, al Consistori en diverses ocasions, he deixat número de contacte i, finalment, com sigui que la senyora alcaldessa és una persona molt ocupada, m’han remès al Regidor d’Esports, encara que tampoc em podia atendre en aquest moment.

No és una qüestió d'una persona o una altra, es tracta d'escoltar el que diu la senyora alcaldessa després de presentar la dimissió un president i una junta que ha posat a Benavent en el mapa de Catalunya. El silenci de la senyora Caselles és preocupant. Covarda, segur que no és. Preocupant, si i, especialment, per a un poble que s'ha fet tan gran que la senyora alcaldessa no pot ni agafar el telèfon. Mentre madura una resposta, dilluns que ve acaba el termini-amenaça de Subíes, polític-directiu-empresari i ‘tallacaps’ (democràtic, i tant que sí). Al final, més del mateix.

Garcia e ‘Isra’, juntos en el Palau

Verlo para creerlo. 20.55 horas. Sólo a cinco minutos para que empiece el primer partido entre Barcelona y ElPozo Murcia y ahí que me aparecen los protagonistas de una historia que puede empezar a mosquear a más de uno y de dos. Llega el pluriempleado Israel López al palco del Palau, como tiene que ser ya que ‘su’ presidente Vives no se sabe donde está y ¡zas! Miguel García, el presidente del Hospi quien, por cierto, ya le ha dicho a Casals que, si quiere ir el domingo a La Feixa Llarga, la puerta está abierta y, además, no cobran.

A lo que voy, aparece Miguel junto al inmenso Gonzalo Azcárate, el presidente del Comité del fútbol sala de la Federación Española. García saluda a ‘Isra’, le enseña la insignia de la RFEF que luce en su solapa, intercambian palabras, a las que no llegamos, se muestran mensajes de móviles y, tras diferentes sonrisas, cada cual a su sitio. En el descanso hubo otro contacto con algún refresco para entretenerse y a seguir viendo el deporte de moda.

Curiosa la imagen García-Israel ahora que el ex poderoso mandamás del fútbol sala parece marginado por parte del ‘abuelo’ Casals, perdón, del presidente Casals. Cruyff dijo en El Nou: “Hi ha hagut un canvi de generació en la federació” y me he perdido. No sé si el presidente de la FCF tiene 72 años o 27. Pero ‘Dios’ es un genio y se le permite todo y más cuando trabaja sin ver un solo euro.

Sigo, que me pierdo. Garcia e Israel mostraron que su trato se podría calificar incluso de amistoso. Muy lejos de cualquier enfrentamiento García y López departieron, sonrieron, se saludaron y algo más de lo que no me enteré, por supuesto. Y todo esto llega después de que García hiciera lo propio con Andreu Subíes en L’Hospitalet. Sabido es que las relaciones Subíes-López –“tú te callas que no eres directivo” (¿se acuerdan?- con Casals y el directivo-reestructurador Torres no pasan por sus mejores momentos.- ¿Qué pasa entre García-López y Subíes?

Sólo una cosa más: siempre he dicho que López cobra poco para lo que se merece (algo que le parece molestar, pero...) aunque eso ha pasado a mejor vida. Hay un ‘pollo’ metido en la Fundación de la FCF que le supera, ha llegado por el capricho Casals-Torres, trabaja mucho menos que Isra, cobra más, se ‘vende’ mejor y se merece mucho menos. Dicho está.

FOTO: www.doblepenalti.com

I per què no?

Ara fa cinc anys, el Sant Andreu iniciava el seu camí cap a Segona B, amb el desavantatge d'haver acabat tercer i, per tant, afrontar la primera eliminatòria amb la tornada com a visitant. El primer rival era el Manacor, en una tarda del mes de juny al Narcís Sala. Aquell primer partit va acabar amb força polèmica, amb Banal expulsat i amb un 1-2 que posava les coses molt difícils 'gràcies' a l'actuació d'un tal Alhambra Lite que, per cert, anys després es va convertir en àrbitre de Regional.

Una setmana més tard, el Sant Andreu havia de viatjar a Manacor en un desplaçament incòmode per molts motius. Problema de desplaçament pels seguidors a causa de l'horari (9 del vespre d'un diumenge), problema de desplaçament de l'equip (va arribar a Ses Illes a la mateixa tarda del partit) i un resultat advers. Alguns seguidors van donar suport l'equip però molts més es van quedar a Sant Andreu, amb l'única referència del que els anava dient la ràdio, alguns reunits en el Bar Austràlia escoltant les notícies que arribaven des de Na Capellera, com en els vells temps.

I aquella nit de juny, el Sant Andreu va escriure una de les pàgines més glorioses de la seva història. Un partit molt seriós, amb un Santos infranquejable i amb dues jugades a la segona part que van capgirar la sort d'aquella eliminatòria que semblava impossible de remuntar. Primer, Alex Villanueva. Després, Manel Gómez de la Hoz. I per acabar, un temps d'afegit inacabable patrocinat per Mateo Valero... i la gran festa final, que va tenir la seva rúbrica davant el Mazarrón, en una altra eliminatòria inoblidable amb remuntada.

Avui, 16 de maig del 2010, el Narcís Sala ha rebentat, com es deia a les promocions del partit. No hi havia ni un forat a la grada, ni la llotja ni a la monocabina de premsa ni enlloc. Però esportivament, tot ha anat malament. Oportunitats clares de gol sense premi, la vermella directa a Rueda, un gol visitant en possible de joc, un arbitratge sota sospita per manca d'ecuanimitat en accions puntuals (Sureda Cuenca)... tot plegat, una gran coincidència amb cinc anys enrere, oi?

Però perquè la coincidència sigui total, cal que l'afició cregui. Cal que El Toralín rebi centenars d'andreuencs que donin almenys una part del color que ha tingut la grada del Narcís Sala aquest diumenge. Cal que els mitjans de comunicació que avui han estat al Narcís Sala apostin un altre cop per aquest equip i no el deixin sol lluny del seu estadi. I cal que Natxo González hagi pres bona nota de com fer mal de debò a un rival que ha fet el seu partit, que ha sabut aprofitar-se de com bufava el vent (arbitral) i que no ha demostrat en cap moment ser superior al campió del grup tercer de Segona B. Si més no, igual.

És cert. Si es falla a Ponferrada, encara queda una altra oportunitat de pujar, però per coratge, per futbol i per afició, el Sant Andreu mereix triomfar a la primera. I us ho diu un que va ser a Manacor, en una cabina entre reixes, patint els efectes de la deficient il·luminació de Na Capellera, en aquella negra nit illenca que a la fí va ser quatribarrada i al costat d'un heroi andreuenc que patia per no poder ser a la gespa amb els seus companys i que ens va regalar un gol antològic per certificar definitivament un ascens: Xavi Banal. Jo crec que es pot fer. Vosaltres ho creieu?

Subíes tiene razón en el fondo

Por una vez, y espero que no sirva como precedente, coincido con el anunciado adiós de Andreu Subíes como presidente del Benavent. Y coincido plenamente ya que, después de once años dedicados a la entidad, bien vale la pena que su alcaldesa y compañera de Consistorio, Rosa Mª Caselles, se sienten y hablen. Y todo eso lo digo cuando aún me resuenan las palabras de ‘amenaza’ –es lo que no me gusta- de un vicepresidente de la Catalana que le ‘cortó’ la cabeza al Delegado arbitral de Lleida, Sr Cabrerizo, y aguantó el mayor ridículo del mundo en el palco de Mestalla (2009) sin decir ni mú.

Ahora, repito: creo que tiene razón, pero para que sea creible se tendría que ir o dejar el club en manos de una gestora. Eso de amenazar con llevarse el club a otra localidad o fusionarse es ir demasiado lejos para alguien que está acostumbrado a que todo el mundo le ría sus gracias, que son pocas, por cierto. No sé lo que pasará en los próximos días. No sé si la alcaldesa dará la cara y ofrecerá a sus vecinos su versión. Parece que, por ahora, también calla. Lo lamentable sería que Subíes, a quien acompaña ahora la razón, la perdiera por esas formas con las que, personalmente, se me presentó en el humilde Pedrables hace apenas un año en pleno acto electoral: “Tú no me conoces a mí”.

Por supuesto que no. Por esa libertad me permito opinar libremente sobre lo que considero más oportuno y Subíes ha demostrado –se negó a explicarlo públicamente porque dice que no tiene importancia- cómo había logrado superar el número de socios al número de habitantes de su pueblo. Eso tiene tanto mérito como razón ahora para decirle a la señora alcaldesa que hay que encontrar una solución. ¿Con amenazas? A mí no me gusta aunque es el estilo Subíes.

Acuerdo FCF-Media Sports Marketing

¡Aún no salgo de mi asombro! La Federació Catalana de Fúitbol firma un acuerdo con Media Sport Marketing para que dicha empresa asuma la responsabilidad de organizar partidos de Catalunya con Johan Cruyff al frente. ¡Impresionante!

Cuando aún llena de vergüenza, a quien la tenga (claro), no saber ni los números del último Catalunya-Argentina, -último y primero porque Casals y Torres dieron la vuelta al mundo con dicho partido y en Argentina aún esperan que paguen-, ahora se atreven a 'ceder' los derechos a una empresa especializada que forma parte de Mediapro (Jaume Roures). Que cada cual conecte los hilos como le plazca.

¿Tan mal lo hicieron en diciembre que ceden sus generosos y altruistas esfuerzos para que un externo haga negocio con la selecció? Y, encima, sale Casals y se hace la foto. ¡Qué desagradable sorpresa, la verdad! Le gusta más una foto que a un tonto un lápiz. Aproveche y, ahora que llegan las promociones, asome la cara por Sant Boi, Reus, Prat y L'Hospitalet. Allí también le harán fotos y le enseñarán incluso pancartas con su nombre

Casals i García es veuen al Jutjat i ningú diu res

El món de la informació deixa cada dia més clar que els protagonistes de la nostra realitat no donen per a gaire. S'imaginen que un president d'un club català vagi a un Jutjat a reclamar 600 euros pendents de pagament d'una Federació i al mateix hi assisteixi el totpoderós dirigent de la FCF, Jordi Casals, i el seu adjunt, Albert Navas i ningú no digui o escrigui res? Tanta importància tenen aquests 600 euros o són ganes del president del CE L'Hospitalet, Miguel García, de tocar-li el que no sona a Casals i a aquesta junta 'pionera' en obtenir ingressos del FC Barcelona? Anem per parts.

García, que està més sol que que un mussol -en aquesta història alguns companys de viatge només cloquegen però mai posen els 'ous' -, creu que aquests 600 euros que li deu la Federació, més ben dit la Fundació de la FCF des del 2008, són del seu club i fa molt bé de lluitar per aquesta quantitat. Encara que només fos per un euro, García estaria obligat a reclamar el que és del seu club i correspon a l'últim terç que els clubs catalans havien de rebre en preocupar-se per integrar els xavals i donar-los l'oportuna formació. 600 euros no són res i són molt. Multipliquin 600 euros per més de 100 clubs pendents de cobrament i ja és una quantitat respectable, oi? Però per què només el president del Hospi s'atreveix a anar als tribunals? Una vegada se sàpiga la sentència del Jutjat veurem què fa el centenar llarg d'entitats que estan pendents de cobrament.

Per cert: preneu nota, benvolguts companys. La cita va tenir lloc el passat dimarts a la Ciutat de la Justicia. Allà es van veure davant del jutge Casals i Navas, d'una banda i García, per una altra. Segons el que es va dir davant de la seva senyoria, la culpa, segons Casals, només cal atribuir-la a l'expresident Ricard Campoy, que no va pagar, i als propis clubs ja que no havien complert els requisits necessaris de control per la realització de la feina. Vostès ho entenen?

Ni Casals ni Navas es van posar vermells. Van ser incòmodes mentre García es mantingué en la seva línia guerrillera i aquí 'pau i després glòria'. En deu o quinze dies hi haurà fallada i, si perd la Catalana, no hi ha problema ja que Laporta subvenciona. L'Espanyol, no, però Laporta, gran amic de Jordi, perdó Jordi Casals, sí.

Em ric per no plorar

Reunió de Casals amb l'Espanyol
Diari ELPUNT.CAT -sempre cal citar companys-. El millor del dia. Encara ric per no plorar, clar. Allà va la notícia del PUNT.

Jordi Casals es va reunir ahir amb el conseller delegat de l'Espanyol, Joan Collet, per informar-lo del conveni de col·laboració al qual es va arribar amb el Barça i que suposarà 750.000 euros per a les arques federatives, i alhora per preguntar-li si l'Espanyol podria col·laborar també amb el futbol de base català. Collet va dir a Casals que no tenen pressupostat fer cap tipus de donació a la FCF.

De veritat Sr. Casals, m'ha fet gràcia. Per què no s'ha portat a aquest geni de la publicitat anomenat Carrasco o a Torres que també sintonitza molt bé amb Collet o Morales? Gràcies i a continuar treballant. Ara podria trucar Jesús Farga i demanar-li també. Li sobra.

Més reestructuracions a la vista

Està clar que Torres i Casals tenen ganes de demostrar la seva voluntat de canvi. L'esforç és innegable encara que ara anuncien més canvis sobre la base d'un vell projecte de Jordi Roche, que també va parir Pere Montserrat i que va anar, com moltes coses, al calaix.

Lluny de censurar tal mesura ja que, com tot, té coses bones i dolentes, només diré una cosa: Per quina raó el secretari-directiu-president-periodista Torres diu que tot es durà a l'Assemblea de Juny i es posarà en funcionament la temporada 2011-2012? Per quina raó tanta pressa per la reestructuració del futbol base i ara esperem, com ha de ser, a la 2011? No fa falta que contestin. Ho poden fer quan ofereixin els nombres del Catalunya-Argentina

Rosell i la Copa Catalunya

Sandro Rosell no s'assabenta de res. Parla de la Copa Catalunya! Vostè sap, sr. Rosell en què ha convertit la parella Casals-Torres, encara que aquí solament figura el directiu-periodista-secretari-president, Torres, la Copa Catalunya?

Dixit Rosell: "No sabeu la il•lusió que em faria que el Barça aconsegueixi set copes, les sis que assolim l'any passat més la Copa de Catalunya”. I, si aquest precandidat guanya, aquest serà qui hagi de dir OK als 750.000 euros de generosa subvenció a la FCF ja que els 200.000 per obrir el Camp Nou ja estan perdonats. Els va pagar de la seva butxaca Laporta? Ah! Val!

Un milió de gràcies a l'honorífic Laporta

Bé. Ja està. Es van acabar els problemes econòmics per a Casals i Torres, Torres i Casals. El seu vicepresident honorífic Laporta els ha regalat gairebé un milió d'euros per la cara. Bé, segons diu la FCF. "per un conveni de col•laboració".

Personalment, m'alegra pels xavals ja que així tindran assegurada la gratuituitat de la Mutualitat (espero) encara que, si fora soci del Barça (que no és el cas) ja m'encarregaria de transmetre el meu veritable pensament. És igual. Un milió d'euros (que ningú no oblidi els 200.000 euros que no van cobrar, per primera vegada, a la FCF amb motiu del partit davant d'Argentina) al sac i Casals a seguir el seu pelegrinatge per Catalunya i Torres a reestructurar el futbol català ja que cent anys d'història no són gens.

A partir d'ara, la Federació barcelonista de Futbol s'atrevirà a cantar-li la canya, si toca, als blaugrana alguna vegada? Sembla mentida que Germán De la Cruz o Morales encara no hagin obert la boca. Bé: el que importa és la pasta i que cobri qui hagi de cobrar. Entre el que paga la Federació de Villar i el Barça, què fa el departament de màrqueting del crack Carrasco? La Copa Catalunya? La Copa..què!!!!?

25 preguntes sense resposta a Dani Vives

Vicepresident i President del futbol sala! Allà és res! Aquest personatge és Dani Vives i mai no va pensar que arribaria tan lluny ni tan a prop en el món del futbol... sala. Ni tinc el plaer de conèixer-lo ni és una necessitat esportiva fer-ho. No em crec que sigui el 'ninot' d'Israel. Tampoc no sóc tan ingenu de pensar que aquest meravellós futbol sala el dirigeix amb absoluta independència aquest personatge que encara busquen a Santiago per anar d'excursió. I vaig ser i el vam haver d'esperar a l'autocar encara que no va aparèixer. Assegurança que estava representant Catalunya.

Donada aquesta grandíssima responsabilitat, suposo, no ha tingut temps encara per contestar-li a Paco Cochinero (entrenador de futbol sala) 25 preguntes que li va transmetre el passat dia 4 d'abril a la revista 'doblepenalti.com' i que va recollir aquesta desinformada, segons Vives, pàgina web. Quan t'atreveixis, quan tinguis el que cal tenir per respondre aquestes preguntes, les reproduirem aquí. Mentrestant, qui calla, a part de covard, atorga Sr. Vicepresident i President del futbol sala. Allò de 'ninot' d'Israel no m'agrada.

Subíes i Sus, especialistes a la platja de Lleida

Se m'havia escapat la notícia i val la pena comentar-la. El ' vice ' primer, Andreu Subíes, el 'totpoderós' directiu que talla caps, amenaça amb mocions de censura, diu una cosa un dia i canvia d'opinió només unes hores després, s'ha llançat a la platja. Sí senyor! Es buscaven responsables per a aquesta nova modalitat esportiva que ja ha descobert aquesta transparent FCF. Casals i Torres es van posar el vestit de bussejador i van pensar que ningú com Raül Sus i Andreu Subíes, per capitanejar una especialitat que portarà el nostre país a donar la volta al món.

De tots és coneguda la fama de Sus i, especialment, Subíes, quan es posa a qualsevol bassal i surt sense mullar-se. Encara que, per ara, totes les fotos se les enduu el seu cap Casals i el seu cap Torres, Andreu està preparat per donar el salt al costat del polifuncional Israel López al qual els càrrecs se li amunteguen i insisteixo continua sense cobrar el que es mereix.

Però que ningú no es preocupi. Aquest estiu Sus i Subíes faran el curs de monitor de piscina i trauran uns eurets sempre importants. Aquesta setmana podíem llegir a la web de la FCF: "El Futbol Platja és una modalitat del futbol que és juga sobre una superfície d'arena llisa, entre dos equips de cinc jugadors cadascun. Aquest esport té com a objectiu prioritari l'oci i l'espectacle". El que saben i ens descobreixen Sus i Subíes. Felicitats i que no s'ofeguin en el projecte.
Clar que ja ho va dir Paolo Cessar d'Oliveira, bon amic de Subíes. Dixit Paolo, Ambaixador de Brasil: "No hi ha gens més democràtic que la platja" I amb el demòcrata que és Andreu, és normal que sigui vicepresident de la sorra catalana. Només li falta la pala i la galleda.