La veritat és que no sé com acabarà aquest procés electoral a la Federació Catalana. De fet, admeto que la meva capacitat de sorpresa augmenta cada dia quan observo, amb preocupació, que ara els 'ocells es tiren a les escopetes'. Tradueixo: vinc d'una generació on la premsa sempre s'ha limitat a observar i censurar el que considerava incorrecte. De tot això, hem passat a un silenci preocupant que fa que la meva "consciència professional", que diria Fermín Casquete, s'avivi.
En tot aquest procés, històric procés entenc, què fan els mitjans de comunicació? Si som realistes i no ens posem la bena que en moltes ocasions el poder sempre ha intentat posar, ens limitarem a deixar que siguin els protagonistes els qui expliquin el seu guió i nosaltres a no 'mullar-nos. Jo ho entenc. Cadascú té el seu sou, les seves necessitats, les seves pròpies misèries. De la mateixa manera que entenc l'existència de personatges a qui ningú no fa cas i es creen mitjans de comunicació, on-line, per dir la seva i pontificar. També això em sembla bé, especialment perquè no són professionals de la informació, sinó que són el que sempre han estat: intoxicadors que, a l'hora de la veritat, mitifiquen un referent que els enlluerna per la seva verborrea o per la seva personalitat o per la seva necessitat. Tot això, respectable.
Que ningú no pensi que critico ningú perquè, com jo reclamo moltes vegades, quan he de donar noms els dono, però ara no és el moment. Crec, modestament, que és el moment que els mitjans de comunicació revisem les nostres urgències, les nostres intencions i a qui ens dirigim, perquè el negoci és plural i la veritat és única. Les interpretacions són com els colors. Cadascú pot tenir la seva, però tan respectable és Fermín Casquete com Miguel García, Joan Gaspart com Jesús Farga, Felipe Martínez com Jordi Casals, tan respectable és qui opina que acudir a les urnes és un exercici necessari, com qui pensa que un 'pacte d'unió' és el millor per al futbol català.
Ho dic, i insisteixo en aquest apartat, en el sentit que els mitjans mai no hem que 'negociar' ni pactes, ni alternatives, ni defensar a impresentables, en una frase, no hem d'excedir la barrera de la decència, encara que cadascú pugui fer el que li doni la gana.El meravellós que té el futbol és que, com en la medicina, tot el món opina. Tot el món parla de programa i programa, quan el programa és l'única lliçó que tot el món sap quins capítols ha d'estudiar. Totes les altres coses són filosofia, la qual cosa també és bona.
El realment preocupant, i poso punt i a part al rotlle, és que es parli de xantatges, arranjaments, muntatges, piloteig i misèries i ens limitem a dir (El9) que Joan Gaspart és el 'summe executor' de tot aquesta història i que tots els altres són 'gerros' ('floreros'), que fins i tot parlen (la resta l'afegeixo jo). Això significa, Albert Solé -saps que sempre he agraït la teva col·laboració i amistat- que la resta de convidats al casament són 'torracollons' vs. 'gilipollas? Jo crec, amic, que Felipe Martínez no estarà en la junta de Jesús Farga si no està convençut -recordes quan va deixar, a última hora, a en Roche?-, crec que Miguel García tampoc no ho estarà, si creu que Farga tampoc no ho vol, crec que Jordi Casals i els seus han d'anar a les urnes i que surtin tots els que són a la foto i crec, també, que Jesús Farga és on és per moltes raons i no per ser 'titella', precisament, ja que tal 'virtut' no t'ofereix la possibilitat empresarial de liderar un grup familiar, sí, però un grup empresarial de referència. Això no et facilita acabar de comprar-te una multinacional i que t'ofereixin un crèdit multimilionari partint de les teves credencials personals i professionals.
Mai no diré a qui cal votar o no votar, perquè ni sóc club ni sóc directiu. El que sempre diré, perquè això també és obligació periodística -va en la meva 'consciència professional' - el que crec que és millor per al futbol català, perquè sento que formo part d'ell. Amb tots els meus errors, sens dubte. I, a més, sense xantatges, ni arranjaments, ni muntatges, ni piloteig.
