Poc importa qui hagi de fer el primer pas, i encara menys qui hagi de fer el segon, si és que fa falta un segon pas. El que està clar és que no sembla de rebut que dues opcions (Fermín Casquete-Miguel García) es llencin els plats i mantinguin diferències que només poden beneficiar altres inquietuds històricament menys bel·ligerants i ni tan sols presents en el modest futbol català. M’és exactament igual si guanya Farga, si ho fa Vallbona, si ho fa Felipe Martínez o el mateix Ramon Alfonseda. Per descomptat que tinc la meva opinió personal, però no crec que a ningú li interessi.
Repeteixo i insisteixo que no hi ha millor camí que les urnes per aclarir els dubtes i deixar cada fantasma amb la seva túnica. Casquete i García estan “condemnats” a recolzar-se, sinó a entendre’s, de la mateixa manera que Farga ha de tenir les mans lliures per escollir un junta que l’ajudi a ser president; de la mateixa manera que serà molt bonic saber els números de la Federació, o qui està al darrere de cada precandidatura. Si Farga no pot portar junts García i Casquete, que es decideixi per unes altres dues persones que el representin. Ningú no és imprescindible i, segur que pel bé del futbol català, els dos protagonistes cediran i marxaran als seus clubs.
Per aquest motiu i molts més que anirem decidint, les urnes són la millor via. A Joan Gaspart –gran amic de la unitat- li recordaré que fins i tot ell va haver d’acudir a les urnes després de més de 25 anys de fidel vicepresidència a Núñez. Si no ho hagués fet, fins i tot li haguessin discutit la seva legitimitat.
El que s’ha dit: “renunciar també és fer socialisme”. La frase no és meva però la subscric. Ara els toca a altres deixar les mans lliures a la resta i acostar l’espatlla.
