Ja ha passat Setmana Santa. Hi ha hagut temps per reflexionar sobre passat, present i futur quant a la Federació Catalana es refereix. Pendents del 'Macro-pacte' i, tret que Joan Gaspart hagi obrat miracle, tot està com va quedar abans de la Pasqua. Jesús Farga segueix desfullant la seva margarida, parla, menja, sopa i es multiplica, però sempre topa amb les mateixes pedres. I la principal. Si s'ha decidit ja per optar a la presidència... per què no anunciar-ho? Tots aquests interrogants només els pot contestar Farga i només ell sabrà quan és el moment més oportú. Però ja és hora de començar a llevar-nos vels i dir les coses com són, o almenys, així ens expliquen
Davant el silenci absolut dels mitjans de comunicació, al costat de l'opció Farga, tots hem tret a col·lació el nom de l'expresident accidental de la FCF, Josep María Vallbona, una opció tan vàlida com insípida. Vol ser o no vol ser Vallbona, president? Sí, però cal esperar a veure si hi ha consens, encara que, si és com a número dos li dóna el mateix. El que s'ha dit: Vol ser o no vol ser Vallbona, president? Sí, però... ara com ara... no.
L'Associació de clubs de futbol de Catalunya ha posat al seu president, Felipe Martínez, com a primera opció, encara que ja ha transcendit la voluntat d'un grup que vol treballar pel futbol català i que posa, per descomptat, els seus inconvenients. Felipe no va callar quan va acudir a Onda Rambla. La ACFC estarà en la pròxima junta de la FCF en una candidatura on no estigui l'actual vicepresident, Miguel García. L'hi han dit en diverses ocasions a Farga, a la cara, i es mantenen en aquesta posició. Encara que García no ha obert la boca públicament per significar-se en cap sentit, no descobrim res si repetim que aquesta 'simpatia' que es processen els uns i els altres (García i ACFC, ACFC i García) és recíproca. Tot el món cap a 'l'Arca de Farga', encara que uns no volen a García i García no vol alguns. Com ho solucionarà en Farga?
Deixo per al final als amics de 'salvemelfutbolcatalà' amb Jordi Casals al capdavant. Si no fora perquè sempre m'ha transmès una serietat immaculada, ja començaria a dubtar d'aquesta aposta en la qual només Casals i els seus (ja va dir en el seu moment que 150/200 signatures no eren moltes) semblen creure. I, és clar, Ramon Alfonseda. Ara com ara, calla, però aviat començarem tots a dir tot el que sabem, començarem a jugar perquè el futbol català es mereix més llum i, encara que els problemes es multipliquin, tot té solució. O no? Admeto valoracions, faltaria més.
