Era un adéu anunciat. La dimissió d'Albert Navas és el més positiu que ha fet desde que va arribar per assumir la gerència d'una Fundació on només existeixen clarobscurs i en la qual el president de la Federació Catalana, Ricard Campoy, està obligat a rendir comptes a tots els clubs catalans d'una herència calamitosa per part de Jordi Roche.
De Navas no tinc res més a dir. L'hi ho vaig dir tot quan manava. Ara només desitjar-li el bo i millor, no sé si com a gerent de futures Fundacions -tot és possible-, com a advocat -desconec si ha exercit alguna vegada- o com a secretari d'alguna “república”. Això no ho explicaré. Si vol fer-ho ell, que ho faci, encara que Catalunya, malgrat que a uns quants es pesi, encara no és una República.
Ves per on que si al final el controvertit Miguel García, SÍ!, en Miguel García, tenia raó quan li va preguntar a Jordi Roche pels números de la Fundació i aquest li va cridar 'impresentable'?! L'hi ho vam explicar en el seu moment i els companys de junta van decidir que era millor lliurar-li una Medalla al 'nen' de Girona, que no pas censurar-li una gestió que, d'altra banda, desconeixien tots. Bé, gairebé tots. Navas, Buscail, Ruiz, López.... tots aquests sí que ho sabien. Si n'hi ha més, que em perdonin.
