Vinga, som-hi, som-hi! Ja queda poc perquè aquest rotlle electoral acabi. Farga/Casals, Casals/Farga, un dels dos serà el substitut del 'Millor president de la història' (Jordi Roche) al que, segurament, si surt Casals , li posarà un bust per la seva excel·lent aportació al futbol català.
Però, anem a poc a poc, i repassem l'actualitat dels nostres candidats. Mentre el company Ferran Martinez -cap de premsa de Casals- amb prou feines passa mails -és normal-, l'Almudena Cascallana -responsable de l'equip Farga- no para. Uns ataquen els altres mentre els altres prefereixen seguir la seva ruta. Tot és respectable i, per suposat, opinable.
Dimarts passat Sant Boi va acollir Jordi Casals en un hotel on van acudir una cinquantena de persones, entre elles 13 presidents de clubs, alguns significats seguidors de la candidatura contrària, però bé, la democràcia és així de meravellosa. I Casals es va agradar. Normal. Com quan era regidor en l'Ajuntament. És més, ara, una mica més, ja que es veu a la presidència de la Catalana i fins i tot Joan Laporta li dóna la mà, parlen i parlen i es fotografian en una clara demostració d'amistat. Allò del Centenari del Santboià pot esperar.
No passa res. Bé sí que va passar la nit del dimarts en un hotel de Sant Boi on van acudir Casals i els seus i, entre ells, el primer 'directiu-periodista esportiu-secretari' de la futura Federació Catalana, Xavier Torres. M'expliquen que Torres va arribar tard -com si aquest detall fos important- però, quan va agafar el micròfon, es va posar les botes. Com ha de ser. M'expliquen, i hi havia 50 testimonis, que va parlar d'un Llibre, que té en el seu poder, dels anys 70 en el qual hi havia un delegat-federatiu que es passejava pels camps manegant coses i que ara és el president de la Federació Catalana. Toma! Jo vull aquest Llibre. No està publicat encara? No em diuen si va pronunciar el nom de Ricard Campoy.
Que no ho va dir? Per què no ho va dir? Torras, Torras! El docte 'directiu-periodista esportiu-secretari' també es va enrecordar del president del Vilafranca, Pere Montserrat, qui li va lliurar, fa deu anys, uns papers de la Federació on apareixien despeses abusives i en 10 anys no s'han publicat? Bé, ell sabrà, com sabrà també per què ara també recorda l'Associació de clubs de futbol de Catalunya, de la qual es va autotitular fundador al costat de Garcia i Morales i després va aparèixer Casquete, però, segons el 'directiu-periodista esportiu-secretari', ara està podrida. Joder! -perdó- I tot això no li ho va poder dir, per exemple, a la cara en un debat, cara a cara, al propi Miguel García quan l'he convidat diverses vegades a veure's amb un micròfon de testimoni? Li ho va dir quan van estar reunits amb l'Associació ?
DE GRAN VULL SER ISRAEL LÓPEZ
Un altre nom propi: Israel López. Em parlen d'enregistraments, falsificació d'avals, missatges telefònics amenaçadors i altres barbaritats. 'Pasopalabra'. Què lamentable! De veritat: 'De gran vull ser com Israel López'. En la presentació de la candidatura de Casals em va dir, sense preguntar-li, que podia viure de les rendes que els seus pares li oferien, la qual cosa m'alegra molt per ell. Què tindrà aquest home que tant Farga com Casals es barallaven per tenir-lo al seu costat? Vots? Clubs? Això com es fa?
Aquest dimecres, el notari Sergi González (candidatura Farga) ha dit que "López va cobrar 90.000 euros de la Federació-Fundació Catalana " en poc més de dos anys per diversos treballs. El primer directiu de la història de la Federació professional per la gràcia de Jordi Roche pot continuar vivint gràcies al seu 'esforç', de meravella, en plena crisi mundial. Els clubs desapareixeran, els jugadors no cobraran, però López, qui mai no rebrà el que es mereix -ho he dit sempre- té assegurat el lloc, ja que llegeixo Mundo Deportivo i Casals assegura a la meva companya Encarna García que "serà un treballador de la FCF, el seu assessor."
Doncs això, 'Isra', ets el més gran! Tant de bo el futbol sala espanyol, al qual també pertanys, pogués decidir qui serà el pròxim president de la Federació. Ojo! Atenció! amb aquestes boques que s'escalfen massa i després passa el que passa, encara que, crec que mai no passa res i, si passa, se'l saluda. Adéu.
