Hola, Carme.
Avui aquest escrit va dedicat a tu. Perquè tu, jo i uns quants milers de persones més vam viure fa tres anys la mateixa sensació que has viscut a la tarda d'aquest diumenge, malgrat que has passat uns dies difícils en el terreny personal. Molt difícils. Perquè hi ha pèrdues que mai no recuperarem però sempre viuran al nostre cor. I t'ho dic per experiència, malgrat que el dolor és de cadascú i només de cadascú.
Carme, sé que avui estàs contenta. Sé que avui has recordat moments molt bonics. Moments que vas viure a la gespa, aquella gespa que encara era natural, amb els jugadors, al vestidor, a l'Esgléssia fent l'ofrena, al balcó de la Plaça Orfila. Llavors eres directiva. Avui, una seguidora més. Però, malgrat el que alguns fan i desfan, el nostre cor és el nostre cor. I això no t'ho podrà treure ningú.
Jo, Carme, no he pogut ser al camp. Fa tres anys sí que hi vaig ser. Vaig viure un dels moments més emocionants de la meva carrera professional. Bé, vaig viure molts moments emocionants. Aquell ascens tenia un mèrit especial. L'equip, Carme, havia estat feia uns quants anys a la Primera Catalana i feia anys que no sabia el que era viatjar regularment per altres contrades que no fossin les catalanes. Fa tres anys, Carme, vam viure dues remuntades. Però tots els ascensos tenen quelcom d'especial.
Saps, Carme? M'hagués agradat veure més imatges a El 33 del Narcís Sala. Segur que allà hi era molta gent que aprecio i que trobo a faltar els diumenges al matí. Perquè, estimada Carme, hi ha sensacions que no s'obliden i que fan mal quan veus que al mateix lloc on tu les vivies, les han desgraciat amb un succedani per a demostrar com és de senzill (o no) fer la feina que nosaltres fèiem. Penses que no ha servit de res, però de seguida recordes els bons moments. I un bon moment era mirar a l'esquerra, al gol del marcador vell, al gol de la piscina, anys enrera, i veure els mítics. I ara mirar a la dreta i veure, al gol de l'electrònic, els qui venen amb força.
Carme, aquesta tarda, davant la pantalla del meu ordinador, embolicat amb prèvies de l'Eurocopa i dades de la jornada de Segona A, pensava en els amics. Pensava en tu, en Triguerinho, en els Alberts Garcías (el jugador i el seguidor), en Edu, en Charly, en Miki, en José Manuel, en Banal (aquest sí que em val)... pensava en tanta gent, noms i cares conegudes, aquells amb qui comparteixes salutació, somriure i complicitat en el mateix camp on s'ha fet realitat el que tots esperàvem.
I tu, Carme, també ets part d'aquest ascens. I mereixes, si m'ho permets, el meu modestíssim homenatge. L'homenatge a la persona que pateix, viu, riu, plora, s'entristeix i es feliç pels colors d'un club modest que només és modest en el concepte, però que en l'essència és un gran: un gran del nostre futbol que aquest 15 de juny del 2008 ha tornat a la categoria que va perdre per la incompetència d'alguns i per les casualitats del destí, d'aquella piloteta que va entrar a un camp aragonès al darrer sospir i d'aquell viatge amarg de retorn des de terres alacantines.
El temps passa, benvolguda Carme, però els amics queden. No sempre ens enrecordem de ser al costat dels altres quan més ens necessiten, però sempre els tenim presents. I aquesta nit, quan em poso davant l'ordinador, penso que la felicitat es diu Sant Andreu. Es diu Segona B. Es diu flames, ginesta... i ascens.
Visca el futbol que més estimem!
