Joan Castells és una gran persona. De debò. Des del gairebé no res ha creat un imperi al capdavant de FIATC. Els números de l'empressa asseguradora demostren que aquest home no només sap el que fa sinó que fa allò que és correcte i això és molt difícil a la societat actual. Però, amic, quan entres a la vessant esportiva de Castells només pots analitzar fracassos. Per què? Només ell, si en té ganes, pot contestar.
Quan va marxar del FC Barcelona va donar mil i una explicacions. Va parlar tant com va voler i mai no va esquivar cap mena de crítiques, sempre des del respecte, a qui el va posar al càrrec: Joan Gaspart. Després, a poc a poc, va donar més detalls d'una mala gestió econòmica en què gairebé no va prendre part. Quina va ser la seva responsabilitat? Doncs va ser la que li va tocar per percentatge. És a dir, cap. Perquè Joan Castells era un dels molts 'florers", amb perdó, que Gaspart tenia a la seva junta.
A la Federació Catalana s'ha tornat a repetir la història. Va arribar avalat pels millors informes i amb tots els respectes, ja que se'ls havia guanyat. I ara, que no arriba ni a l'any de gestió, diu que marxa per raons "professionals". Aquí és on rau l'autèntic problema de Joan Castells, ja que "mai no acaba la jugada". Castells marxa de la FCF perquè està fins els nassos del seu president, Jordi Roche. Marxa tip d'assabentar-se de totes les mogudes econòmiques de la Fundació i de la pròpia Federació quan ja són gairebé públiques. Marxa perquè, tot i que ha treballat com ningú, ha estat apartat a l'hora de representar al futbol català a Madrid. Marxa perquè li van prometre que tindria la seva quota de protagonisme i sempre ha quedat relegat als darrers plànols.
Ara fa quinze dies vaig tenir la oportunitat de parlar amb el senyor Joan Castells i li vaig preguntar sobre la possibilitat de presentar la seva dimissió a la propera junta. Fins i tot li vaig demanar si la seva data de caducitat era el 31 de desembre. Castells va respondre que no.
Gràcies, amic. I bona sort!
