Estic segur que alguns dels qui llegiu aquesta reflexió direu "això és impossible que passi aquí" o "com ens podeu comparar amb aquests brètols?" o "la nostra rivalitat és més sana". Però la realitat és que això ha passat a un país tan civilitzat i europeu com és Itàlia. Ha estat un diumenge negre amb un motiu que no hauria de ser el motiu de tanta violència: el futbol.
Aquest diumenge ha mort un innocent. Gabriele Sandri, seguidor de la Lazio que es desplaçava a Milà per a veure el partit contra l'Inter, ha mort a causa d'un tret que ha rebut durant una batalla, en un àrea de servei, entre seguidors del seu equip i de la Juventus (que, per cert, no jugava contra la Lazio). Un tret pressumptament realizat per un policia i que, evidentment, no tenia aquest destí, però que ha començat a tenyir de negre la jornada.
Després, un grup de radicals l'ha armat a l'Atalanta-Milan, obligant a suspendre el matx després de trencar una tanca de vidre. Altres encontres ja no s'han disputat -com el Roma-Cagliari- i, en acabar el dia, una batalla campal a la capital italiana entre policies i seguidors de la Roma ha posat el colofó a un nou capítol violent en la història del futbol.
Al nostre futbol, el més proper, el de casa nostra, aquest diumenge s'havia de viure un derbi com els d'abans. Feia anys que Sant Andreu i Europa no es trobaven en un partit oficial. Separats per una o dues categories, la única coincidència era en encontres amistosos, com la Copa Barcelona o el Torneig dels Històrics, però res a veure com la passió d'un partit de Lliga, un frec a frec a la mateixa Divisió.
El problema és quan la rivalitat arriba a extrems complicats. Potser com els que es viuen a Itàlia, però que sembla impossible que es visquin al nostre futbol modest. Cal preguntar, doncs, quina era la intenció de les persones que van decidir que per animar al seu equip, per donar suport als seus colors, la millor manera era fer un dibuix d'un llop vestit amb els colors del Sant Andreu, amenaçant amb un ganivet un porc vestit amb els colors de l'Europa i amb la llegenda a sota "A tot porc li arriba el seu Sant Martí".
Òbviament, els seguidors de l'Europa s'ho van prendre malament i ja es parla d'un trencament de relacions institucionals entre els dos clubs. I la pregunta, que dirigeixo als qui van tenir la idea de fer aquest 'tifo' (paraula crec que importada de l'italià, per cert), és: Calia fer-ho? Com haguéssiu reaccionat vosaltres si, en comptes de que el partit es jugués al Narcís Sala s'hagués disputat al Nou Sardenya, hagués aparegut una pancarta semblant, on el llop vestís d'escapulat i el porc de quadribarrat? Ho acceptaríeu de bon grat i no protestaríeu?
Algú em pot respondre que són coses de la rivalitat, que esportivament hi ha un odi a mort entre escapulats i andreuencs, que aquest 'tifo' s'ha d'entendre dins el contexte d'aquest matx... però em fa por pensar que aquestes batalles de sana rivalitat es converteixin en "insana" rivalitat i un dia, quan els equips es juguin molt més que tres punts, puguin degenerar en fets com els que hem viscut aquest diumenge a un país no tan llunyà de nosaltres.
Sóc el més gran dels admiradors dels seguidors del futbol modest perquè no hi ha res més bonic que sentir els colors d'un equip proper. Em descobreixo davant d'aquells que fan quilòmetres i quilòmetres per animar els seus jugadors on més els necessiten, que paguen de vegades preus injustificables per a poder accedir a un camp de Segona B, Tercera, Primera Catalana..., que són capaços de plorar quan el seu equip assoleix un èxit esportiu i de no sopar si les coses no han anat com volien. Però fins i tot el seguidor més apassionat ha de saber que, per sobre de tot, som persones. I que l'esportivitat i el joc net no només han de ser teoria, sinó pràctica.
Com més aviat millor, algú ha de donar el primer pas perquè el que s'ha viscut aquest diumenge no torni a passar. A Itàlia, perquè sembla mentida que no es pugui acabar amb la violència. I a Catalunya, a Barcelona, a dues zones tan emblemàtiques com Sant Andreu del Palomar i la Vila de Gràcia, a dos clubs tan importants com la UE Sant Andreu i el CE Europa, perquè no m'agradaria que un dia hagués de dir també, tot referint-me al futbol que més estimo, el futbol català, que "sembla mentida que no es pugui acabar amb la violència". I que ningú no s'amagui. La pau i la concòrdia és cosa de tots.
