S'imaginen 1.240 clubs demanant 1.240 paperetes que avalin a un futur candidat? Quina despesa i quin revés s’emportaria la Federació Catalana. Com no hi ha cap requisit major que ser president o vicepresident d'una entitat per intentar ser el ‘cap’ del futbol català, les pot demanar qualsevol, sense càrrec algun, o millor dit, només a càrrec de la FCF, encara que això no va ser inconvenient per a la representació que es va viure dijous passat a la secretària general de l’Esport amb tots els ‘salvadors’ de la pàtria reunits per un ben comú.
Calia aconseguir la pau, la concòrdia i el consens perquè aquest procés sa i democràtic, que es diu eleccions, acabés en pacte i es distribuïssin els càrrecs. Encara sort que no va acabar així.
L'única cosa que se sap de tan magna cita és que Iban Tibau va seguir les ordres del senador Josep Maldonado i per el ‘bé’ del futbol català va demanar la presència dels precandidats i un personatge que es va colar en la reunió per interès desconegut d'algun dels presents o d'algun absent. L'episodi que van regalar Josep Lluís Marcó i l'aspirant Jaume Llauradó és digne de menció. Li van preguntar a Marcó de quin club era president o vicepresident i, com no podia ser d'una altra manera, ni s'havia assabentat de les condicions per poder aspirar a una cadira tan ‘llaminera’ que diria Tibau. Marcó es va presentar a la Secretària oferint els seus generosos coneixements futbolístics que sempre serien ‘gratuïts’, per descomptat, ja que la FCF està en una coneguda ruïna.
Tibau va demanar joc net i tots van somriure perquè sabien que, una vegada acabés la pantomima, tornarien les trucades als clubs extorquint, mentint, suplantant, fent xantatge, en resum, fent campanya, però la Secretaria tanca els ulls i prefereix demanar ‘pau i amor’ entre precandidats, salvadors i infiltrats.
Llegeixo, amb una mena de somriure, que l'ex president Jaume Roura ha decidit “presentar-se si no hi ha eleccions”. Presentar-se a què? Ala, doncs, bon cap de setmana, a seguir viatjant per Catalunya i a seguir preguntant-se per què acudeixen cada vegada menys clubs a escoltar als precandidats. Aquí està el problema. Ja ningú creu a ningú.
