La presidència de Jordi Casals ha sobrepassat els seus primers cent dies sense el més mínim anunci per part dels mitjans de comunicació. Això prova que no interessa a ningú? Ho deixo en un pur dubte, però des de Futbolcatalunya.com anem a reflexionar en veu alta, anem a plantejar tot un seguit de dubtes que, per descomptat, seran plantejades posteriorment al propi Casals. I tot sigui dit, amb el màxim respecte per al Sr. Casals i tota la seva junta, a la qual cal donar-li confiança i més confiança, la qual cosa no queda exempt de la qual s'intenta sigui crítica constructiva.
Però cent dies ha estat temps suficient per a constatar el paper de 'President-ambaixador'. La ‘bogeria’ viatgera de Casals està més que justificada i allà on el conviden, allà acudeix; allà on hi ha un acte, allà treu el cap. Una abraçada, dues o les que facin falta. Una salutació, dues, tres o les que facin falta ja que l'ombra el 'president' que no dubta es diu Xavier Torres. Allà cadascú amb les seves responsabilitats i els seus pactes, el mateix que allà cadascú amb la presència de diversos membres de la 'Plataforma Pro-Seleccionas Catalanes' al carrer Sicília, la qual cosa no em sembla ni malament ni bé. És més, potser per aquesta influència Casals va parlar en la conferència de Prada de Conflent sobre “catalanitzar el futbol català”, una mica que es va treure de context, encara que el seu comentari fora també innecessari. Que prengui nota, Casals: l'absència d'Anna Pruna o de qualsevol altre polític -ni tan sols l''assessor a sou' López- a la final de la Copa Catalunya de futbol sala no se li deuria oblidar mai.
L'assumpte Fundació només ha servit per tancar una etapa fosca sense donar explicacions. El 'premi' per al seu qüestionat exgerent, Albert Navas, ha estat acceptar el 'capell' d'adjunt a presidència. Clar que, per a dolenta gestió, aquí està la renovació arbitral, encara que no va enganyar ningú: en les eleccions ja va anunciar que no hi hauria consulta arbitral. Siguin 10, siguin 100 o siguin 1.000 àrbitres els qui secundin la vaga del 10-11 d'octubre, és un altre pas enrere en la FCF. Les pintades, les amenaces, les denúncies, els presumptes robatoris i les agressions obliguen al diàleg. Lamentables declaracions d'un assenyat Moreno Delgado a l'acusar que oferixen 100 euros per fer vaga a Girona. Quan Casals parla d'error “arbitral” encara ho fa com a president de club. Si no vol parlar amb els àrbitres, el millor és el silenci.
Mentre es feia l'una i l'altra fotografia amb els pomposos projectes de 'Potenciació del Projecto Olimpia’ i anunciava “una altra Ciutat Esportiva a Lleida”, comença la temporada i parlem, encara parlem, de les famoses revisions mèdiques i d'una eterna falsificació de fitxes. O hi ha qui s'atreveix a dir des d'aquesta FCF que totes les fitxes són correctes?
Acceptable relació amb l'inefable Ángel Villar. La FCF ha fet bé a l'agafar el 'butaca' en la Federació Espanyola que li va oferir Joan Gaspart, encara que després se'l posi a parir. Molt 'rajar' de Gaspart, però agenollats els vol Déu. I, si es torcen les coses, sempre hi ha un pas enrere, com va ocórrer amb la moguda de Sabadell; primer l'il·luminat de torn decideix eliminar al delegat Miquel Arroyos encara que, quan jugues a polític, sempre corres el risc d'enbeinar-te-la. Hi ha qui es pren massa atribucions que no li corresponen i així ens va.
El primer detall del nou esperit d'aquesta junta es va comprovar quan el passat mes de juliol es va anunciar la presència de Lluís Carrasco en una taula rodona sobre els Estatuts del FC Barcelona organitzada pel catedràtic Joan Manuel Trayter. Carrasco no va acudir ja que, segons algunes fonts, “això era anar contra el Barça”. Ja ho saps, Germán (De la Cruz).
Anem amb l'economia. Preguntes per al president les respostes del qual segur que arribaran:
1) Per què se segueix sense denunciar el megacontracte amb ASISA, que va signar Jordi Roche, i que va obligar a abonar a la FCF 400.000 euros la temporada passada? Quant costarà l'actual? Per què Tarragona segueix queixant-se d'un tracte pèssim?
2) Per què se segueix parlant dels 600.000 euros pressupostats per part de Ricard Campoy pels partits de Catalunya quan han disposat ja de 100 dies per a recuperar-los?
3) Per què s'acudeix a la demagògia per dir que si no juga Catalunya perilla la mutualitat gratuïta per al futbol base? És un avançament del que ens espera al 2010?
4) “Apostem per una gestió professional, transparent i innovadora que adapti la Federació al segle XXI". Per què va passar Israel López, d''Assessor personal' a Director de l'escola d'entrenadors de futbol?
5) “Estudiram la viabilitat del fraccionament en el pagament de les llicències". Així ha estat, veritat? ...
6) “Controlarem i auditarem periòdicament les partides assignades a actes de protocol, representació i dietes". Arribarà a saber el futbol català tots aquests números?
7) “Reduirem les despeses d'arbitratges amb patrocinadors, subvencions... Roformularem el carnet del federat i la revista 'Temps afegit -perill si la toca Navas-, Ampliarem horaris...". Més val deixar-ho.
Diversos raonaments a nivell esportiu. La presència en el Comitè d'Apel·lació de Tercera Divisió d'exdirectius de club de la mateixa categoria com Javier Latorre (Europa) i Juan Manuel Abella (Santboià), el valor personal dels quals i professional no només no discuteixo sinó que aplaudeixo, va en contra d'ells i del propi futbol català. La dona del César no només ha de ser-ho, veritat? I més, quan segueix movent els fils jurídics aquest adjunt presidencial que, segons sembla, només està per a acompanyar al president a algun acte.
Encara que l'imperdonable és el serial que se segueix entorn de la fase final de la Copa Catalunya, una polèmica tan vella com evident. L'escassesa d'idees i la seva perillosa ambigüitat de plantejaments arriba a solucions kafkianes com que es disputin dos finals. Ens anem a preocupar de la pròxima edició quan encara no se sap com acabarà l'actual?
Per cert, dos últims detalls que parlen d'estil i maneres. L'Espanyol acusa aquesta FCF de menyspreu. Un repàs a l'elecció de seleccionadors podria justificar cert oblit als blanquiblaus, és cert. Pitjor pot ser nomenar coordinador general al director de l'Escola Stoichkov, Antonio Sánchez, un senyor que sap el que es fa en el món del futbol, però els malentesos, com van passar temps enrere, cal evitar-los. Que consti que no dubto ni gens ni mica del Sr. Sánchez, sinó tot el contrari, només apunto. Altra curiosa aparició: el 3 de setembre s'anuncia la creació de la III Escola de Futbol Hristo Stoichkov, la primera a Barcelona, el president de la qual és l'actual directiu responsable, Torres. Altra curiosa aparició i coincidència, és clar.
El segon punt d'escassa elegància es va viure amb l'acomiadament de Félix Gimeno, notícia que no va existir per a la web federativa de la qual el seu cap de premsa, Bernat Bafaluy, és un mer executor.
En fi, parlar del seleccionador català en la figura de Johan Cruyff ja ha quedat demostrat que divideix. Si damunt s'atreveixen a dir que ho farà sense cobrar, és quan ningú no es creu res de res. Però acabo com vaig començar: cal donar temps a Jordi Casals i als seus i tenir paciència. I això ens sobra.
