El futbolista amateur català i la Seguretat Social

CARTA OBERTA d'un futbolista català sobre l'assumpte de les Inspeccions de la S.Social

Aquesta carta és el sentiment d’un jugador davant la investigació de la Seguretat Social als clubs i organismes del FUTBOL CATALÀ.

Fa un any aproximadament va començar a existir un rumor que deia que la Seguretat Social  estaven investigant a diversos clubs catalans, es parlava del CE L’Hospitalet, Santboià, Prat… es demanava el pagament de la Seguretat Social dels jugadors que havien percebut un salari durant els últims cinc anys. Si apliqueu aquest concepte jugador per jugador la quantitat és astronòmica i la multa estaria al voltant del milió d’euros, això evidentment suposaria la fi de molts clubs i seria un cop mortal a la seva existència ja que haurien de desaparèixer.

Entenc que qualsevol jugador que tingui un salari més o menys quantiós ( a partir de 600 euros com a mínim) hagi de tenir les seves retencions per pagar tant a la Seguretat Social com a Hisenda. M’agrada que es vulgui legalitzar tot…però des d’ara. Que es posi una data concreta com podria ser la temporada 2013 – 2014 per començar aquestes recaptacions.

Investigar anys enrere tindrà conseqüències nefastes per a tots. A tot això hem d’afegir que cada club i els jugadors van a la seva i no existeix unió per diferents aspectes, tenim jugadors que han estat” professionals”, altres que treballaven a més de jugar, altres que tenien un salari mínim, ...

Està clar que la Seguretat Social ha de fer la seva feina com ho fa amb els autònoms i les empreses, però els futbolistes d’aquestes categories són un col·lectiu “diferent” de treballadors, ja que ni són professionals en molts casos ni fan una jornada laboral de 40 hores. Per quina raó no han fet el mateix amb altres gremis? em ve al cap les treballadores de la llar, els van dir, “a partir d’ara això funciona així,amb un contracte, amb unes retencions...” NO van mirar anys enrere.

Els futbolistes han de ser tractats d’una forma especial si mirem anys enrere, com han estat tractats altres estaments com actors de teatres petits, cantants, ... Aquí no es mouen quantitats de primera ni segona divisió.

A més cal tenir en compte que molts clubs funcionaven en connivència amb els ajuntaments, institucions que en molts casos els subvencionaven.

Em sap molt greu que en temps de Pantojas, Urdangarines, Gürtels i Barcenas la Justícia i la Seguretat Social posin tots els seus esforços en el compliment de la llei amb caràcter retroactiu amb el FUTBOL CATALÀ.

Són un problema les Inspeccions de la Seguretat Social?

En principi, NO. Rotund. Qualsevol inspecció s'agraeix i molt més si va en benefici de tots. I aquest és, segur, el gest per part del Govern cap als clubs catalans de futbol pertanyents a les categories modestes. I dic catalans ja que no hi ha constància que altres comunitats hagin protestat o, com a mínim, informat sobre aquest tema. Ja saben que no hi ha un euro i tant Seguretat Social com Hisenda han de buscar on faci falta. Això caldria aplaudir-ho si es fes en tots els aspectes de la nostra vida ja que, fixar-se en si un senyor rep 50 euros mensuals per ajudar a uns nens a jugar al futbol, em sembla excessiu.

I això és el que volen: repassar l'activitat de TOTS els clubs catalans, de dalt a baix, durant els últims cinc anys i que passin per taquilla. L'ideal seria dir que, a partir de l'1 de juliol d'aquest 2013, tots aquells que participin en aquest ‘circ’ abonin la seva quota corresponent. Crec, Això seria l'ideal encara que tot apunta al fet que els organismes oficials volen més i tenen als clubs de Segona B, especialment, i Tercera, al punt de mira. De fet, el CE L’Hospitalet ja porta gairebé dos anys de litigis i una cinquantena de futbolistes estan cridats al Jutjat el proper 9 de maig. Altres inspeccions a clubs segueixen pendents de resolució i fins i tot a algun ni li han cridat encara que, com deia un dels afectats a Futbolcatalunya.com “d'aquí no es lliura ningú”. El que ja no s'entén és que aquesta situació tan caòtica i amb conseqüències tan traumàtiques no apareguin molt més en els mitjans de comunicació en una clara denúncia per part d'algunes entitats que hauran de tirar la persiana.

De tot això es va a parlar aquest dimecres a la seu de la Federació Catalana de futbol qui, per cert, també està sota la lupa i l'escrutini fiscal i alguna cosa ha de dir. El seu president, Andreu Subies, vol tornar a prémer la situació sabent que els clubs estan molt preocupats, indignats, però NO dividits i això és clau. Si es manté aquesta unitat, alguna cosa es podrà aconseguir com, per exemple, un ajornament del possible deute. Si els clubs professionals disposen de 20 anys per pagar els seus històrics números vermells amb Hisenda per què no poden fer el mateix els clubs modests de Catalunya a la Seguretat Social? No és el mateix, és clar encara que no deixa de ser una situació anòmala en la qual tots tenim molt que perdre, TOTS inclòs el Govern. 

Aquest dimecres els clubs tornaran a dir-li a Subies que cal buscar solucions ja que l'anunciat amb la UFEC està en l'oblit. Les inspeccions de la Seguretat Social no han de ser un problema sinó una solució.

La ‘rajada’ d'Ayats no s'entén

23.54 hores. Repasso la web del Santboià i no apareix cap rectificació, matisació, disculpa o, simplement, ratificació de les dures paraules del tècnic del primer equip, Quim Ayats, després de caure aquest passat diumenge davant el Vilassar de Mar. Duríssimes paraules de l'entrenador que, suposo, haurà dit a la cara als seus futbolistes. Segur que ha estat així perquè el seu empipament davant del micròfon de Laxarxa (gran Ignasi Trapero) va ser notable. 

Per si algú s’ho ha perdut. “Ah! Però avui ha jugat el Santboià? Navegaven per allà (pel camp), sense ànima, sense cor. Sóc el tercer entrenador aquesta temporada, pot venir la quart o el cinquè, s’ho he plantejat a la junta... Ho sento: quan no es vol, no es vol”, va vomitar sense que el periodista frenés, com ha de ser, la que Ayats portava dins. “No estan acostumats a lluitar ni per ells mateixos ja que estan en un club que està al dia, no els falta gens de res i no lluiten ni per ells mateixos. Estic molt dolgut”, va carregar contra una plantilla que porta un triomf a domicili en dos mesos.

Sense treure ni un gram de responsabilitat a la plantilla, el senyor entrenador, que afirma portar “15 anys” en aquest ‘negoci’ s'ha equivocat greument. Ni en calent, ni en fred. A deu punts del descens! A deu! Encara que pot ser més greu si també cau el quart per la cua, per descomptat. No entenc com un veterà i cerebral Ayats es deixa portar per uns resultats per molt caòtics que siguin encara que estic convençut que tot el que va dir fria i serenament a ‘Laxarxa’ ho va repetir als seus jugadors. Si no ha estat així, aquesta ‘motivació’ pública pot animar o fer reaccionar a algú?

Una retirada a temps...

Aquest dimecres es disputen a Tarragona les flamants semifinals de la Copa Catalunya, una competició de clubs que hauria de dignificar el nom del país. Una competició on s'accepta que dos clubs es plantin en aquesta ronda pel fet de ser de Primera Divisió, si no és directament a la ronda final, com va passar ara fa uns anys en aquell lamentable espectacle que es va organitzar a Sabadell, del qual després parlaré.

Un dia abans d'aquestes semifinals, el company Toni Castro ha realitzat un interessant recull d'opinions a La Xarxa Ràdio, l'emissora d'abast català que, per temps i espai, millor tracta el futbol català ara per ara, amb un propòsit constructiu: buscar solucions a una competició que només fa que rebre crítiques per tot arreu, en bona part ben merescudes. Hem parlat periodistes i també membres dels clubs participants. Feia gràcia escoltar Pere Gratacós per part del Barça com si fos Perry Mason quan intentava defensar a un clar culpable davant el tribunal de torn. Però és normal. És la seva feina i s'ha d'entendre, encara que crec que si encara fos entrenador del Figueres, diria les coses de manera diferent.

Després d'escoltar totes les opinions, crec que la solució no és a les mans d'una Federació Catalana acovardida amb els grans per motius que es poden entendre en la situació de crisi que vivim. Andreu Subíes (com la majoria dels seus antecessors en el càrrec) no gosa aixecar la veu al FC Barcelona i accepta submís que el club fixi una data per la disputa de les semifinals i que, dies després, aparegui el portaveu de la directiva i digui que qui participarà serà el filial. Com també va baixar el cap quan el mateix Barça es va carregar l'avortada Supercopa de Catalunya, amb les mateixes excuses. I també el baixaria si l'altre club català de Primera, l'Espanyol, esgrimís els mateixos motius. Ara no ho fa perquè l'equip d'Aguirre no pateix les angúnies de la zona baixa. Però pregunto: si en aquests moments els blanc-i-blaus estiguessin, per posar un exemple, a la posició que ara ocupa el Celta a la classificació de Primera, presentarien el primer equip a Tarragona o farien servir la 'carta filial-macedònia d'equips' que ara presenta el Barça?

Siguem clars. La Copa Catalunya no interessa els grans de cap manera. No els ha interessat mai. I per això crec que la solució és a les seves mans. És molt senzilla. Només cal comunicar a la Federació Catalana de Futbol que agraeixen la deferència de posar l'equip directament a les semifinals, però que entenent que ja disputen massa competició al llarg de la temporada, no creuen que poden presentar una formació digna del primer equip en cap moment perquè no hi ha dates que els hi vagin bé. Dit en altres paraules, retirar-se de la competició 'sine die'.

Però és un pas que ha de donar el Barça. La Federació Catalana no el donarà mai perquè no voldrà fer-ho mai. Ni amb Subíes ni amb Roche ni amb Casals ni amb Roura ni amb Campoy ni amb Angela Merkel (si un dia presidís la Catalana, és clar). Si no ho ha fet després dels dos episodis que hem viscut en menys d'un any, no ho farà mai. En aquest sentit, considero que l'Espanyol també hauria de fer una reflexió i pensar si pot competir dignament o no. Si es planteja presentar els seus primers espases o bé un equip de circumstàncies per a justificar-se.

No serien els primers a fer-ho. Molts clubs modestos han renunciat a la competició temps enrera i per causes semblants, perquè no els venia bé jugar per manca d'efectius, dates de disputa dels partits... o desacord amb el sistema de competició. La Copa Catalunya l'ha de jugar el club que hagi fet mèrits esportius per a disputar-la i QUE VULGUI JUGAR-LA. Si el Barça, l'Espanyol o qualsevol altre club considera que no la pot jugar en condicions, es retira i punt.

La Copa Catalunya ha de ser una festa del futbol català, a la mida dels clubs més modestos i no d'uns grans als quals els importen molt més altres competicions. Palamós, Andorra, Europa, Balaguer, Terrassa, Nàstic, Sant Andreu... ells sí que van celebrar els seus títols com calia, ells sí que es van sentir orgullosos de participar en aquesta competició, malgrat que encara que la guanyessin, sabien que a l'edició següent no tenien cap mena d'avantatge i havien de sortir quan els tocava, mentre veien com Barça i Espanyol seguien tenint la 'dispensa' de les semifinals... o de la final, com va passar a Sabadell l'1 de desembre del 2010. Es va muntar un 3x1 per a decidir el campió entre el CE L'Hospitalet, l'Espanyol i el Barça. Per motius televisius, la FCF va acordar que l'ordre dels partits ja quedava establert sense esperar al resultat del primer, com es fa en tots els 3x1. Primer, Hospi-Espanyol. Segon, Espanyol-Barça. Tercer, Barça-Hospi.

I què va passar? Doncs que l'Espanyol va guanyar els seus dos minipartits i, per tant, es proclamava campió abans que es jugués el tercer minipartit.... que es va haver de jugar igualment. El punt final a la gran pallasada va ser la cerimònia de lliurament de trofeus, a la qual es va quedar un representant de l'Espanyol, ja que la resta ja havia marxat de la Nova Creu Alta. Un ridícul en tota regla que va tacar encara més el nom d'aquesta competició.

Senyor Sandro Rosell, és hora de donar un pas endavant i ser conseqüent amb les decisions que pren el club. No és digne que el FC Barcelona presenti l'equip filial a les semifinals d'una competició que porta el nom del país i que hauria de tenir la seva importància. Si no la té per a vostés, pleguin d'aquesta competició i deixin tranquils als modestos. Aportin el que considerin que han d'aportar a la Federació Catalana pel foment del futbol formatiu, però no destorbin, no entorpeixin el desenvolupament d'un torneig que altres clubs es prenen seriosament. Tots hi sortiran guanyant.

Freixa o com carregar-se una mica més la Copa Catalunya

El portaveu de la junta blaugrana, Toni Freixa, ha anat a pitjor. Des que va arribar a la junta directiva del FC Barcelona, aquest advocat, que va lluitar i lluitar per restablir la democràcia i la neteja en el club, ha anat de més a menys. No entraré en el seu paper com a transmissor de les idees de l'entitat barcelonista –no toca-  sinó que només donarem compte de la seva aparició a Tarragona aquest dilluns amb motiu de la presentació de les semifinals de la Copa Catalunya.

Si Andreu Subies, president de la Federació Catalana, no té suficient amb intentar ‘aixecar aquest mort’, va Freixa i declara, a manera de presentació, que “Vindrà el Barça B que tan bona temporada està fent a Segona” ja que les obligacions del primer equip i les lesions impedeixen que els de Tito es sumin a la iniciativa. No feia falta, per descomptat, que digués res encara que Freixa no va voler ‘enganyar’ als milions de seguidors que aniran el dimecres al Nou Estadi.

Tot seguit no li va faltar temps al vicepresident del RCD Espanyol, Albert Garrofé, per treure pit i comentar que no només vindria el primer equip sinó que, a més, ho farà amb el seu entrenador Aguirre al capdavant. Zas! En tota la boca. I, per a major enrogiment, la presidenta del Llagostera, Isabel Tarragó, va afegir que els gironins també tindran l'honor d'acudir a Tarragona amb el seu primer equip ja que també hi ha un filial.

Resum: ridícul i puntada per a una Copa Catalunya amb massa enemics. En el proper lliurament donarem números inclosos aquells que el club que representa Freixa i que donen vida a la institució que organitza una competició de la qual passen Rosell, Collet i la majoria de clubs catalans.

Gest de senyoriu i bona educació en el Santboià

Feia temps que no vèiem un acte tan generós i extraordinari en el nostre futbol català. Acostumat a les múltiples accions solidàries que es veuen en televisió, la resta de sentiments sembla que sempre han de quedar en un plànol anònim. No és el cas del Santboià ni del seu president,  Ramon Andreu, ni, per descomptat, de la seva junta directiva, els qui aquest passat diumenge van tributar un homenatge especial als socis més veterans. 

Aquests 14 aficionats, unit als dos esments ‘in memoriam’, han de ser exemple per tots aquells que estimem el futbol català i reivindicar tot un seguit de valors que la rutina i el mercantilisme s'han encarregat de fer oblidar. Tinc l'honor de conèixer a varis dels socis que aquest diumenge somreien i aplaudien des de la gespa als seus companys-socis ja que sempre han desitjat estar en un segon o tercer plànol. La  majoria han perdut temps, diners i salut per aquest històric del futbol català encara que tots estarem sempre agraïts. A ells i a la directiva del FC Santboià. Felicitats.

Dos-cents ‘Roviras’ en el MIC

Encara sota els efectes de l'última edició del MIC es fa molt difícil repassar amb estudi crític el que és més que un clàssic del futbol. Hi ha qui pot pensar que el periodista està massa mal acostumat i que hem passat de la inquietud i de la reflexió a la comoditat i a la floreta ja que dóna millors rèdits. Que cadascú parli per la part que li toca encara que el millor que es pot dir d'aquesta XIII Edició del MIC és que el llistó que es van marcar en el seu moment els seus inventors (Pep Colomer i Juanjo Rovira) es manté molt alt. 

Amb només això ja és suficient per agrair les atencions que dispensen als mitjans informatius desplaçats a la meravellosa Costa Brava. També resulta molt difícil que un periodista mogui el cul de la cadira i cada dia més ja que les condicions professionals han baixat de la precarietat a nivell general. Però, els qui tenim la sort de comptar amb mitjans lliurats al futbol base, ho passem molt bé. No cal convèncer a ningú perquè pugi a veure el MIC. Tothom sap el que es trobarà encara que no hagi acudit mai. És la fórmula de la ‘Coca-cola’ que Colo i Rovira van posar en acció i que tan bon resultat ofereix. 

No parlaré d’un club determinat ni d’un futbolista o tècnic o colaborador en particular. Tampoc direm quants intermediaris han passat aquests dies per la Costa Brava ja que la llista és interminable. El que sí li direm és que l'únic secret que té aquesta cita amb el futbol base mundial té a més de dos-cents ‘Roviras’ que ho fan possible amb els ulls tancats. Les múltiples innovacions que ofereix la tecnologia és una assignatura que, per descomptat, superen amb matrícula d'honor. Llàstima que les televisions públiques tornin a mostrar els seus interessos comercials per sobre del que és una gran cita amb el món del futbol que tots estimem encara que això només li correspon a els qui governen aquest complicada màquina. 

En el que concerneix a l'organització del MIC només animar-los al fet que continuïn així que ja és molt. I, per descomptat, donar les gràcies a aquests ‘200 Roviras’ que es desviuen per uns mitjans de comunicació que, de vegades, fins i tot compleixen amb la seva obligació.