Aquest dijous he tingut oportunitat de xerrar
una bona estona amb dos grans àrbitres ja que qui ha xiulat sempre serà
àrbitre. Xavier Estrada Fernández i José María Enríquez Negreira, encara que
hauria d'haver invertit l'ordre d'aparició per respecte natural, m'han fet
recordar moltíssimes coses. Si els ve de gust poden llegir l'entrevista a MundoDeportivo on, més o menys, apareixen les respostes d'Estrada aquest divendres.
El meu company Pere Puntí aporta una fotografia entranyable en la qual queda
clar que 21 anys no és inconvenient perquè una persona parli bé d'una altra.
Quan Enríquez estava en la punta de l'ona, Estrada jugava al futbol sala. Ara
ningú dubta que ho sap tot d'Enríquez, Vico, Mazorra, Casajoana, Moreno, Luque,
Miranda i tants altres àrbitres catalans que podrien haver estat també
internacionals.
De qualsevol manera ha estat un luxe i un plaer poder escoltar
als dos. Les paraules d'agraïment d'aquest xaval de Lleida parlen molt bé d'ell
i dels qui li han ensenyat el camí correcte de l'agraïment. I Estrada no es
limita a xiular només en el futbol professional com uns altres ‘il·lustres’ o
fer-ho en els partits de Catalunya –estarà el dia 2 a Cornellà-. “Jo mai oblidaré
ni qui sóc ni d'on vinc” ha repetit en diverses ocasions al llarg de la nostra
xerrada. Que així sigui i Felicitats. Llàstima que els hagi tocat el merescut
premi de la internacionalitat a Ana Zardain o a Victoria Petrova, però tot
arribarà.
