diumenge, 16 de setembre del 2007
El mejor árbitro catalán de primera
No seré yo quien cargue hoy contra Alfons Alvarez, el mejor árbitro catalán de la primera división porque no hay ninguno más; ahora ya se le conoce en todo el país. Tras su excelente actuación en la final de la Copa Catalunya, porque así lo pactó y lo 'pasteleó' con el joven presidente-censor de la Federació, Jordi Roche, todos esperábamos que mantuviera su ínmejorable línea de arbitraje en el terreno de juego, pero lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible. Alvarez no dio una, ni a derechas ni con su habitual izquierda en el Bernabéu. A quienes le conocemos un poco, como árbitro -personalmente no tenemos el gusto-, no sólo no nos sorprendió sino que 'Míster 'Uó-uó' -por eso expulsó a Kapó el año pasado-, confirmó su historial de siempre: arrrimarse y 'pelotear' con el poder, le pone en órbita. Dicen, quienes saben del entorno arbitral, que si eres insolidiario, 'cagón' y esquirol fuera del campo, dentro del mismo sólo se confirma la tradición. Eso dicen quienes saben de esta materia y 'Míster Uó' no tuvo lo que hay que tener para salir el sábado del Bernabéu como su 'maestro' Enríquez Negreira hacía años atrás. ¡José María! enséñale el camino al 'inspector'. Pero hay que entenderlo. Tras su actual romance deportivo con el censor Roche, ahora está inmerso en provocar elecciones al Comité Nacional de Árbitros. Sí, sí, Alvarez peleará, como lo hizo en Catalunya cuando animó a sus compañeros de regional a ir a la huelga, mientras él pitaba (cobrando, por supuesto), está peleando, insistimos, actualmente con el poder establecido para que los árbitros digan a quien quieren como jefe en las urnas. Ésa fue la razón que le llevó a no pitar la Copa Catalunya en el 2006 aunque se escudó en un lamentable fax para justificar su negativa. Roche se lo perdonó. Aquí no ha pasado nada como tampoco ha pasado nada para el semiprofesional responsable de los árbitros de Catalunya, César Ochoa. Alvarez favoreció descaradamente al grande (Real Madrid) en su partido contra el Almería y volvió al día siguiente en avión como un campeón. El compañero, Ricard Torquemada, (Catalunya Ràdio) comentó que la mañana del domingo le vio junto a su trío arbitral pegados materialmente al móvil y con una sonrisa plena. No es para menos. El protegido del joven presidente-censor ha demostrado que es el mejor árbitro catalán de primera. ¡¡¡Grande!!!
dissabte, 15 de setembre del 2007
Torna FutbolCatalunya.com
Un cop més, s'ha demostrat que en aquesta vida tot té una solució, tret de la mort. FutbolCatalunya.com torna a escena, una escena en què la informació i la opinió seran importants i on tothom tindrà la oportunitat de dir la seva, amb educació i respecte. Tenim ganes de fer coses i estem perfilant els darrers detalls per sortir a la llum com Déu mana. En poc més d'una setmana tornem, amb novetats com aquest mateix blog, que serà un vehicle d'opinió personal on es podrà debatir sobre temes que afectin al nostre futbol territorial.
Us demanem disculpes per aquests mesos d'absència, però val a dir que aquesta absència era necessària per a tornar a fer les coses com cal. Esperem que us sentiu a gust amb nosaltres i, per sobre de tot, que tingueu un vehicle per a dir la vostra només amb tres premises a complir: educació, respecte i veritat.
Gràcies a tots!
Us demanem disculpes per aquests mesos d'absència, però val a dir que aquesta absència era necessària per a tornar a fer les coses com cal. Esperem que us sentiu a gust amb nosaltres i, per sobre de tot, que tingueu un vehicle per a dir la vostra només amb tres premises a complir: educació, respecte i veritat.
Gràcies a tots!
dimarts, 11 de setembre del 2007
Roche necessita diners
La situació econòmica de la Federació Catalana de Futbol ha de ser molt greu perquè el seu jove president-censor, Jordi Roche, hagi d'augmentar considerablement el pagament de quotes per la Mutualitat per a totes les categories del futbol català, tret del futbol base, faltaria mes, perquè aquesta promesa electoral encara li serveix per a treure pit. Roche i els seus assessors saben que els clubs no solen manifestar el seu malestar de manera pública per a evitar problemes i amb por de represàlies. La majoria dels seus presidents es limiten a pujar les quotes als pares i el problema s'ha acabat. Els pares ja tenen suficient mentre que els fills estiguin recollits i paguin el que faci falta encara que els monitors no tinguin títol, segueixin sense fer-se les revisions mèdiques oportunes o en els camps no hagi una mínima educació assistencial sanitària. D'això s'aprofita la FCF, és a dir, Roche, qui, entre acte i acte –‘hiperactiu’ si que ha sortit el 'nen'-, fa els seus números i veu com la vaca no dóna per a tant. Com l'han de quadrar els números de la Fundació si no arriben els 500.000 euros per l'amistós contra USA, si el nefast Villar no abona el que deu a la FCF, si ha de complir amb nòmines generoses per als nombrosos càrrecs remunerats (Pol Buscail, Albert Navas o Israel Lopez, entre altres), per no parlar de les subvencions a mitjans de comunicació ‘oficials’? Bé, doncs ja ho saben els clubs catalans: Roche necessita diners i cal donar-li un cop de mà per a engreixar el tresor .
dilluns, 10 de setembre del 2007
Una decisió imperdonable
No tots els àrbitres tenen el que es mereixen ni el futbol català es mereix tenir a alguns col·legiats. El mateix que la premsa conta amb periodistes 'pilotes' impresentables, que tampoc es mereix la societat, o amb qualsevol professional dolent, però, com parlem de futbol, doncs això, parlem de futbol .
Tot això ve al cas de la designació d'Alfons Álvarez per a la final de la Copa Catalunya 2007, una decisió que cal atribuir-se-la al president semiprofessional del Comitè Tècnic, César Ochoa, encara que no sé si, en exclusiva, ja que com ell mateix va admetre a FutbolCatalunya.com, "si ha tingut a veure alguna cosa Roche? Bé, la Federació està en la mateixa línia que el Comitè". Traduïm: el jove censor de la Catalana, el 'lluitador patriota' del futbol català, el 'noi' Jordi ha pactat amb Villar? Seria l'hos.... O ja ha signat eleccions per a succeir a Sánchez Arminio? Això és el que va prometre només agafar la presidència de la FCF.
Roche, que presumía d'haver deixat la comissió delegada de la Federació Espanyola per no estar d'acord "amb la filosofia de gestió"(?) de Villar, repetia, davant de tot aquell que li volia escoltar, que Álvarez "no tornarà a xiular una final de la Copa Catalunya fins que no presenti disculpes o demani perdó" després d'haver-se negat a dirigir la final que es va jugar en el 2006. L'hi haurà demanat individualment al matemàtic/semiprofesional d'Ochoa i ell no s'ha assabentat? És possible. Li haurà demanat disculpes al directiu assessor, Manuel Vico? Li haurà consultat el jove censor al propi Vico aquesta decisió de perdonar a l'insolidari Álvarez?. El 'noi' patriota regressa aquest dimarts, Onze de Setembre, dels Estats Units i anuncien, a través de múltiples emails des de la FCF, que donarà detall de tot. Bo seria que el jove censor també aclarís si Alvarez (que va convidar als seus col·legues de categoria Terrritorial que anessin a la vaga arbitral mentre ell perdia el cul per debutar en Primera) ha presentat excuses, ha demanat perdó, han pactat amb Villar o és, com va dir Ochoa a FutbolCatalunya.com, "el moment de tornar a la normalitat". Ah! Fins ara, què era tot això, anormal o immoral?
Tot això ve al cas de la designació d'Alfons Álvarez per a la final de la Copa Catalunya 2007, una decisió que cal atribuir-se-la al president semiprofessional del Comitè Tècnic, César Ochoa, encara que no sé si, en exclusiva, ja que com ell mateix va admetre a FutbolCatalunya.com, "si ha tingut a veure alguna cosa Roche? Bé, la Federació està en la mateixa línia que el Comitè". Traduïm: el jove censor de la Catalana, el 'lluitador patriota' del futbol català, el 'noi' Jordi ha pactat amb Villar? Seria l'hos.... O ja ha signat eleccions per a succeir a Sánchez Arminio? Això és el que va prometre només agafar la presidència de la FCF.
Roche, que presumía d'haver deixat la comissió delegada de la Federació Espanyola per no estar d'acord "amb la filosofia de gestió"(?) de Villar, repetia, davant de tot aquell que li volia escoltar, que Álvarez "no tornarà a xiular una final de la Copa Catalunya fins que no presenti disculpes o demani perdó" després d'haver-se negat a dirigir la final que es va jugar en el 2006. L'hi haurà demanat individualment al matemàtic/semiprofesional d'Ochoa i ell no s'ha assabentat? És possible. Li haurà demanat disculpes al directiu assessor, Manuel Vico? Li haurà consultat el jove censor al propi Vico aquesta decisió de perdonar a l'insolidari Álvarez?. El 'noi' patriota regressa aquest dimarts, Onze de Setembre, dels Estats Units i anuncien, a través de múltiples emails des de la FCF, que donarà detall de tot. Bo seria que el jove censor també aclarís si Alvarez (que va convidar als seus col·legues de categoria Terrritorial que anessin a la vaga arbitral mentre ell perdia el cul per debutar en Primera) ha presentat excuses, ha demanat perdó, han pactat amb Villar o és, com va dir Ochoa a FutbolCatalunya.com, "el moment de tornar a la normalitat". Ah! Fins ara, què era tot això, anormal o immoral?
diumenge, 9 de setembre del 2007
Villar, for Catalonia
Joan Laporta, que cuando Villar fue elegido como presidente de la Federación Española rompió el pacto de voto de la Liga de Fútbol Profesional, inclinada por aquel entonces a apoyar la candidatura de Gerardo González, acusa ahora a Jordi Roche de medrar contra Villar de cara a las inminentes elecciones de le RFEF. Si eso es cierto, que seguramente lo es, al menos en parte, no sólo queda muy claro que Roche trata de erosionar al presidente de la RFEF, poniendo al fútbol catalán –y por elevación a todo fútbol autonómico que se toma muy en serio los amistosos de Navidad- contra Villar. También sabemos que Laporta, o sea el Barça, estará incondicionalmente al lado de Ángel María Villar, lo que no sitúa al presidente azulgrana en esa dinámica de cambio y de relevar a los carcamales del fútbol por gente más joven y con nuevas ideas como él hizo en el FCB hace unos años. Digamos que a nivel nacional Laporta ve las cosas con otra perspectiva. Villar, a su juicio, encarna los valores que él mismo dice profesar en su club, que son modernidad, transparencia, eficacia en la gestión, regeneración de las estructuras y una apuesta por las nuevas generaciones.
Naturalmente Laporta es libre de votar en su propio nombre a quien quiera, pues los cargos en la junta directiva de la RFEF no lo son por representación de club sino a título personal, en este caso por amistad y compadreo por Joan Gaspart, su valedor e introductor federativo. Seguro que fue el propio Gaspart quien le tentó a hacer novillos en la última reunión de la RFEF, donde se iba a dar el ‘no’ al Catalunya-USA.
Para entendernos, en esta batalla no hay ningún sentimentalismo nacionalista por parte de nadie, sólo el politiqueo federativo porque se acercan las elecciones a la presidencia de la española y, en la trastienda catalana, una estrategia a más largo plazo para posicionar a Roche –su vicepresidente es Joan Castells- como un futuro candidato a la presidencia del FC Barcelona. Laporta detenta ahora mucho más poder, absolutista casi, que el pujante Jordi Roche, un ejecutivo que sí ha triunfado en su primera tentativa de asalto al poder en la Federació Catalana, demostrando una precocidad en el éxito que no tuvo Laporta en su pesados inicios como ‘elefante’. Curioso que les una tanta ambición y que Laporta prefiera apoyar a lo más retro y rancio del fútbol español en lugar de posicionarse al lado de los nuevos y más modernos dirigentes de la Federació Catalana.
De rebote, Villar habrá hecho por la Selecció de Catalunya lo que no han conseguido ni los políticos ni los dirigentes deportivos en los últimos años: recuperarla como un símbolo de las reivindaciones de autogobierno e independencia catalanas. Cuando a la Selecció le quedaban ya sólo dos telediarios, el partido contra USA y el de Navidad en Euskadi, llega la RFEF y consigue levantar a toda Catalunya en pie. Madrid, como siempre, mueve los hilos, esta vez con Villar en el papel de ‘bruja malísima’ y Laporta y Roche completando el elenco de títeres.
Naturalmente Laporta es libre de votar en su propio nombre a quien quiera, pues los cargos en la junta directiva de la RFEF no lo son por representación de club sino a título personal, en este caso por amistad y compadreo por Joan Gaspart, su valedor e introductor federativo. Seguro que fue el propio Gaspart quien le tentó a hacer novillos en la última reunión de la RFEF, donde se iba a dar el ‘no’ al Catalunya-USA.
Para entendernos, en esta batalla no hay ningún sentimentalismo nacionalista por parte de nadie, sólo el politiqueo federativo porque se acercan las elecciones a la presidencia de la española y, en la trastienda catalana, una estrategia a más largo plazo para posicionar a Roche –su vicepresidente es Joan Castells- como un futuro candidato a la presidencia del FC Barcelona. Laporta detenta ahora mucho más poder, absolutista casi, que el pujante Jordi Roche, un ejecutivo que sí ha triunfado en su primera tentativa de asalto al poder en la Federació Catalana, demostrando una precocidad en el éxito que no tuvo Laporta en su pesados inicios como ‘elefante’. Curioso que les una tanta ambición y que Laporta prefiera apoyar a lo más retro y rancio del fútbol español en lugar de posicionarse al lado de los nuevos y más modernos dirigentes de la Federació Catalana.
De rebote, Villar habrá hecho por la Selecció de Catalunya lo que no han conseguido ni los políticos ni los dirigentes deportivos en los últimos años: recuperarla como un símbolo de las reivindaciones de autogobierno e independencia catalanas. Cuando a la Selecció le quedaban ya sólo dos telediarios, el partido contra USA y el de Navidad en Euskadi, llega la RFEF y consigue levantar a toda Catalunya en pie. Madrid, como siempre, mueve los hilos, esta vez con Villar en el papel de ‘bruja malísima’ y Laporta y Roche completando el elenco de títeres.
LA FRASE I LA REFLEXIÓ: Campions sense premi?
"El premi que ens donen pel fet de quedar campions de grup és tan pobre que al final creurem que quedar primers és tot un càstig"
Xavier Llastarri, president del CF Reus
La dada és concloent. Només cinc dels divuit equips campions de grup a la Lliga de Tercera Divisió van assolir, en acabar les promocions, l'ascens a la Segona Divisió B. Tretze campions es van quedar sense el premi de l'ascens. Entre ells, el campió català, el Reus Deportiu. Es pot entendre que els membres d'aquests campions sense ascens facin consideracions com les que fa el màxim mandatari del Reus, però una altra cosa és compartir les seves opinions.
Fer el primer lloc d'un grup sí que té un gran avantatge. Els campions s'asseguren jugar el partit de tornada de les dues eliminatòries d'ascens al seu camp. Tots poden sentenciar el seu passi de ronda o el seu ascens al costat dels seus incondicionals, animats per aquells seguidors fidels que cada cap de setmana no es perden un partit del seu equip i per altres que s'afegeixen a la festa.
Penso que el 99% dels equips -sempre hi pot haver excepcions- signaria jugar sempre els partits de tornada d'una eliminatòria com a local. Aquest és el principal avantatge que es pot donar a un campió en una competició d'aquesta mena. El problema és que el nivell no és el mateix a tots els grups de la Tercera Divisió. A nou dels divuit grups, cap dels seus quatre candidats no va ser capaç d'avançar una categoria. En canvi, a quatre grups es van celebrar fins a tres ascensos. Catalunya, València, Andalusia Oriental i Canàries van ser els premiats.
Penso que el 99% dels equips -sempre hi pot haver excepcions- signaria jugar sempre els partits de tornada d'una eliminatòria com a local. Aquest és el principal avantatge que es pot donar a un campió en una competició d'aquesta mena. El problema és que el nivell no és el mateix a tots els grups de la Tercera Divisió. A nou dels divuit grups, cap dels seus quatre candidats no va ser capaç d'avançar una categoria. En canvi, a quatre grups es van celebrar fins a tres ascensos. Catalunya, València, Andalusia Oriental i Canàries van ser els premiats.
El Reus va tenir la mala sort de creuar-se amb el Betis B després de fer fora de la competició al Beasain. A l'anada, els del Baix Camp van perdre per 2-0. A la tornada, nova derrota per 1-2, malgrat que el jugador número 12 es va comportar com a tal. El campió català no va obtenir el premi tot i que va jugar amb avantatge de camp.
I les reivindicacions de Llastarri només es poden interpretar com un lament irresoluble. Amb el sistema d'eliminatòries, l'únic que poden aconseguir els campions com a avantatge és el factor camp. Res més. Si tens la mala sort que t'emparelles amb un equip d'un dels grups forts, toca demostrar per què un equip ha estat el millor del grup català. No se m'acut una altra mena d'avantatge i si només el campió de Lliga fos l'equip que assolís l'ascens, això seria la fí d'aquest sistema anomenat play off que fa que el campionat s'allargui quatre setmanes més.
En canvi, amb el sistema de lligueta que es feia servir abans sí que hi havia possibilitats de premiar els primers, cosa que tampoc no es va fer. Podria haver estat un premi en forma de punts, de manera que els primers de cada grup partissin amb 3 punts a la seva classificació; els segons, amb 2; els tercers, amb 1 i els quarts, amb 0. Però això ja és història. Ara, els campions sense ascens s'han de conformar amb plorar la seva mala sort i, com diuen a la tòmbola, segueixin jugant...
divendres, 7 de setembre del 2007
Les querelles no s'anuncien
El president de la Federació Espanyola de Futbol, Ángel Villar, s'ha obstinat en espatllar-nos la 'magnífica' relació que uneix al president del FC Barcelona –i 'vice' honorífic de la Catalana-, Joan Laporta, amb el màxim dirigent de la FCF, el jove censor Roche. És una llàstima que Villar no hagi marxat ja del futbol espanyol i del futbol mundial també, especialment perquè els mitjans de comunicació s'han encarregat de denunciar les seves mil presses encara que un jutjat de Madrid segueix sense pronunciar-se.
Bones raons tindrà, sens dubte, encara que Villar no ha anat ni una sola vegada als tribunals per a denunciar a la premsa tot i que s'ha demostrat tot (viatges desproporcionats amb familiars inclosos, sous estratosfèrics). I mira, ni amb aquestes. I ara, amb motiu de la prohibició del Catalunya-USA (‘prohibit-prohibir’) torna a donar la trista nota encara que no és l'únic responsable. Hi ha més, tot i que ens centrarem només en el jove censor que encara dirigeix la Federació. Que quedi ben clar que signem la sol·licitud d'aquest partit i de tots els que Catalunya vulgui jugar. És un somni que costa molt poc complir de manera amistosa... encara que Jordi Roche sempre fa el mateix: primer plora, després torna a plorar, amenaça amb demandes i, finalment, surt en la foto, cosa que el posa a mil. Ara és personatge central en tots els mitjans. Els polítics li donen suport. Els 'palmers' que l'envolten, encara més. L'animen que desafiï al dolç Angelito, fidel company de viatge del seu 'mecenes' Joan Gaspart i d'un Joan Laporta que se segueix rient de Roche, del futbol català i de tot allò que li dóna la gana ja que el Messies blaugrana sempre té la raó i, si nó la té, també se li dóna.
Roche, qui va aparaular i va signar a Camerun per a jugar en els seus primers Nadals com a president de la FCF, va quedar amb el culet -com diria Shin Chan- a l'aire, una vegada més. Va plorar en la RFEF, va plorar públicament perquè Euskadi s'havia ficat en la negociació i ho pagarien. Després, la culpa no era d'Euskadi sinó d'una empresa d'intermediació que va gestionar aquest partit encara que, com ara, va amenaçar amb tribunals i amb arribar fins al final. Vostès ja saben com va finalitzar la història: Camerun va jugar a Euskadi i, un any després, els convidem a Barcelona perquè entre Iñaki i Jordi, Jordi i Iñaki, hi ha bon rotllo. I les amenaces? I la indemnització pendent? Cap problema, el jove censor del futbol català, Roche, sempre troba la solució a tot encara que com li van ensenyar en la Facultat -se li haurà oblidat?-, les demandes o querelles no es fan públiques, no s'anuncien: s'interposen. Però bé, a poc apoc anirem dient com les hi arregla.
Ara com ara, plora i amenaça. Per això, com l'única cosa que ens interessa a tots és que Catalunya jugui davant USA (no cal pagar-li indemnització en cas de suspensió del partit -felicitats, nen-), tots junts anirem units contra Villar.
Bones raons tindrà, sens dubte, encara que Villar no ha anat ni una sola vegada als tribunals per a denunciar a la premsa tot i que s'ha demostrat tot (viatges desproporcionats amb familiars inclosos, sous estratosfèrics). I mira, ni amb aquestes. I ara, amb motiu de la prohibició del Catalunya-USA (‘prohibit-prohibir’) torna a donar la trista nota encara que no és l'únic responsable. Hi ha més, tot i que ens centrarem només en el jove censor que encara dirigeix la Federació. Que quedi ben clar que signem la sol·licitud d'aquest partit i de tots els que Catalunya vulgui jugar. És un somni que costa molt poc complir de manera amistosa... encara que Jordi Roche sempre fa el mateix: primer plora, després torna a plorar, amenaça amb demandes i, finalment, surt en la foto, cosa que el posa a mil. Ara és personatge central en tots els mitjans. Els polítics li donen suport. Els 'palmers' que l'envolten, encara més. L'animen que desafiï al dolç Angelito, fidel company de viatge del seu 'mecenes' Joan Gaspart i d'un Joan Laporta que se segueix rient de Roche, del futbol català i de tot allò que li dóna la gana ja que el Messies blaugrana sempre té la raó i, si nó la té, també se li dóna.
Roche, qui va aparaular i va signar a Camerun per a jugar en els seus primers Nadals com a president de la FCF, va quedar amb el culet -com diria Shin Chan- a l'aire, una vegada més. Va plorar en la RFEF, va plorar públicament perquè Euskadi s'havia ficat en la negociació i ho pagarien. Després, la culpa no era d'Euskadi sinó d'una empresa d'intermediació que va gestionar aquest partit encara que, com ara, va amenaçar amb tribunals i amb arribar fins al final. Vostès ja saben com va finalitzar la història: Camerun va jugar a Euskadi i, un any després, els convidem a Barcelona perquè entre Iñaki i Jordi, Jordi i Iñaki, hi ha bon rotllo. I les amenaces? I la indemnització pendent? Cap problema, el jove censor del futbol català, Roche, sempre troba la solució a tot encara que com li van ensenyar en la Facultat -se li haurà oblidat?-, les demandes o querelles no es fan públiques, no s'anuncien: s'interposen. Però bé, a poc apoc anirem dient com les hi arregla.
Ara com ara, plora i amenaça. Per això, com l'única cosa que ens interessa a tots és que Catalunya jugui davant USA (no cal pagar-li indemnització en cas de suspensió del partit -felicitats, nen-), tots junts anirem units contra Villar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)