"Senyor Terrado? Hola, bona nit, sóc Lluís Payarols, de Ràdio Poble Sec. Em pot passar els resultats del cap de setmana?".
I el senyor Terrado, el secretari d'aquell 'Seco' que jugava a la 'Regional Preferent' i que presidia (i presideix) Pedro Venero, em donava els resultats i, de tant en tant, alguna noticieta per a comentar, cada dissabte al matí, en el 107.5 de la FM, en el programa 'Poble Sec Esports'.
D'això fa 27 anys. Fa 27 anys vaig conèixer una persona que aquest dijous ens ha deixat. Una persona que ha fet de tot en el futbol català.
Sí, Paco, futbol català amb totes les seves lletres, tot i que ara, en l'època 2.0, ja el comencen a conèixer com #futbolcat. Que no t'expliquin romanços a tu, que ja sé que això dels ordinadors no anava amb tu. Ni tan sols aquells de pantalla verda que fèiem servir a l'enyorat 'L'Esportiu de Catalunya', aquell setmanari que durant una temporada, aquella temporada 87-88, va acollir moltes il·lusions i esperances en un periodisme diferent. Ni millor ni pitjor, que deia aquell, però sí molt especial. Tu, assegut al costat del 'Nano' Alberto Larriba, escrivint crònica rere crònica, treient petroli d'on no hi havia ni fang, donant la teva esència a la crònica.
Perquè en Paco Terrado era polifacètic. Els més veterans el recordaran com a àrbitre de futbol que va arribar fins a Tercera Divisió. També com a informador esportiu, fent cròniques al 'Dicen...', al 'Mundo Deportivo', a 'L'Esportiu', a 'Las Noticias'. O els seguidors del waterpolo, exercint d'àrbitre d'aquest esport. També deixant força temps en les oficines de clubs on va fer de directiu. Ibèria, Poble Sec, Barceloneta, Atlètic Poble Nou, Júpiter...
Ai, el teu Júpiter, Paco. Ara que torna a Tercera, vas i ens deixes. Si les parets de La Verneda parlessin, encara resonaria la teva veu cantant un gol del 'Jupi' per megafonia. O batejant al jugador de torn amb un renom que de vegades els agradava i de vegades, no. O posant una música que feia jurar en arameu als veïns de la zona, sobretot els diumenges de bon matí. Tu, amb la teva gorra de Boca Juniors, perquè sempre vas admirar Argentina, els narradors argentins. I amb el teu inseparable 'puru'. Fa un temps, volies ser president i jo anava a ser el teu cap de premsa, recordes? No va poder ser, tot i que t'il·lusionava, però sempre portaves en el cor els colors gris i grana.
En Paco Terrado era (mira que costa de dir la forma verbal 'era') un home de futbol en tota regla. Capaç de facilitar la feina a més d'un periodista que començava. Alguns que ara són alguna cosa en aquesta professió van coincidir amb ell. D'altres no l'han arribat a conèixer, cosa que també passa amb els futbolistes actuals. Per això avui, quan arribo a casa després de la meva jornada laboral, trencat per la notícia que un company d'aquella generació de L'Esportiu m'ha donat, el cos em demana guanyar temps a la meva son per a explicar a qui l'interessi qui era (era, un altre cop) en Paco.
"Burumbumbum, burumbumbum, yo soy el hinchaaaa del Cameruuun", canturrejaves de tant en tant, recordant aquell humorista sudamericà. O quan recordaves aquelles cròniques del Júpiter, aquells titulars amb jocs de paraules... i sempre amb el teu 'puru' a la boca i rient. Explicant les realitats, misèries i glòries d'aquell futbol de camp de terra amb polseguera, no com ara amb la moderna gespa artificial dels nassos. El nostre, Paco, era el futbol de La Satàlia, on un xut alt de Pepe Gea podia acabar amb la bimba carrer Margarit avall, fins anar a parar al Paral·lel. O el futbol amb ambient mariner de l'antic camp del Barceloneta del teu admirat Alex García. O el futbol del camp del carrer Nostra Senyora del Port, a la Zona Franca... o La Verneda, també de terra, amb Nando Manresa i els seus, amb Fusteret, Martín Rabassa, Dolz, el 'Kaiser' Carvajal...
Dimecres passat, ens aplegàvem un grup de periodistes de l'època de L'Esportiu de Catalunya. Davant una taula, entre plat i plat, xerrant de futbol, de futbol, de futbol i també de futbol. José María Campos, el nostre director, ens comentava: "No he conseguido hablar con Terrado, mira que le llamo al móvil y no me lo coge". Ell no es perdia gairebé ni un dinar, però aquest dimecres no hi era. Un dia després, la realitat ens fa plorar. Però també somriure. I recordar. I no oblidar un temps que alguns volen esborrar del present, però un temps pel qual no s'explicaria aquest present, ni tampoc el futur.
"Popi, els diners en aquest món han de servir per a passar-ho tan bé com poguem. He treballat molts anys i ara em toca passar-ho bé, però si no fos per aquesta salut...", em deies, potser abans de que sortís a la conversa el nom d'un històric. "Te'n recordes de l'Aguilera i el Pepe Gea? I el Villorbina? D'entrenador, Agustí Berenguer". I m'han quedat tantes preguntes per a fer-te, tantes vivències per repassar, que em fa mal pensar que totes marxen amb tu i que em quedo només amb una petita part.
I mentre la cendra del seu 'puru' cau, el darrer somriure es queda a viure al meu pensament i l'amargor de l'amic que em deixa em fa maleïr mil cops aquests moments, em queda el consol d'haver-vos parlat durant una estona d'un home de futbol català, d'un personatge irrepetible, d'un nom que algú s'hauria d'encarregar de perpetuar en la memòria del nostre futbol, perquè un dia, quan siguem (encara més) grans, algú ens pregunti: 'Qui era Paco Terrado?'. I llavors, expliquem una de tantes batalletes que hem viscut, vivim i viurem en aquest món.
Aquest dissabte, a Sancho de Ávila, acomiadarem el teu cos. Però tu et quedes. Ni que sigui dins d'aquestes modestes quatre ratlles -o les que es puguin escriure- d'un que ha tingut l'honor i el privilegi de ser el teu amic. Gràcies per tot i Reposa en Pau, Paco.
En memòria de Francesc Terrado i Osés (1933-2012)
