No hi ha cosa com
que algú triomfi per a que altres impresentables es pengin medalles. Ni
és el primer cas ni serà l'últim.
Tan sols és un més i, com que el nom
de Jordi Alba (L'Hospitalet,
1989) estarà en
boca de tothom, val la pena recordar que l'únic pare del
xaval, a part del biològic, per
descomptat, parlem del 'pare
'esportiu; es diu Andrés Manzano, actual
director esportiu de la UE Cornellà.
Segur
que ja hauran escoltat més d'un impresentable
que no sap articular subjecte i verb parlar "de cor" d'aquest xaval
al que van treballar al Hospitalense y al Barça, van perfeccionar al Cornellà (perfeccionar Manzano i els seus tècnics
en el Cornellà) i va culminar
Unai Emery al
València. Un contracte de
professional que només Manzano
sap fer i que no
és l'únic en la seva “carrera” fora dels despatxos sinó
que porta molts més. Aquest 10% que esperen
com “aigua de Juny” a Cornellà mereix l'aplaudiment
i reconeixement a
qui, segur, mai agafaria una presidència per tenir protagonisme.
Dilluns passat vam poder escoltar a Ràdio Barcelona
la vida i miracles de Jordi Alba i hi ha
personatges que només suggereixen el vòmit quan
se'ls escolta posar-se les
medalles. Són impresentables
que no mereixen ni ser esmentats i que mai tornaré
a vomitar els seus noms i cognoms. Diego
Morata i Juan Antonio del Rey
van respondre al afectuós qüestionari de la companya que no va tenir a qui única
i exclusivament podria dir coses
diferents de Jordi Alba. Efectivament: no
va estar Andrés Manzano. Aquest era i és el protagonista.
