La Copa Catalunya, el 'Nostra Catalunya' del segle XXI?

L'any 1974, el RCD Espanyol va fer la primera edició del trofeu Ciutat de Barcelona al desaparegut camp de Sarrià. En un principi, el disputaven quatre equips, amb semifinals i final. El president del club d'aquella època, l'inoblidable Manuel Meler, va impulsar també un trofeu que es disputaria coincidint amb aquest, on participarien clubs catalans que representarien les quatre províncies, també en format de semifinals i final. Aquest torneig es va anomenar 'Nostra Catalunya'.

A l'esquerra, el trofeu Nostra Catalunya 

La memòria ens situa en aquell torneig i la xarxa ens ajuda a recordar el seu palmarès. El Nostra Catalunya, que va viure la seva darrera edició l'any 1990, celebrava la seva final tot just abans de la final del Ciutat de Barcelona, mentre la majoria de seguidors arribaven a Sarrià per a veure l'Espanyol dels seus amors. És a dir, era el partit teloner.

22 anys després d'aquella edició, ens arriben notícies de l'interès de la Federació Catalana de Futbol de canviar la fase final de la denostada Copa Catalunya. Ara fa dos dimarts, el periodista Joan Andreu Përez desvetllava al seu compte de twitter que la final de la competició seria Nàstic-Manlleu i es jugaria el 31 de juliol a l'Estadi Olímpic de Montjuïc. Dilluns 18, en la segona part de l'entrevista concedida pel president de la FCF, Andreu Subies, a FutbolCatalunya.com, aquest també començava a parlar de la Supercopa Catalana. I aquest diumenge, a COM Ràdio, el nostre company Toni Castro rematava la jugada anunciant que aquesta suposada Supercopa Catalana entre Barça i Espanyol es jugaria el 31 de juliol... amb la Copa Catalunya entre Nàstic i Manlleu com a 'telonera'.

Resumint, que si la Federació Catalana confirma aquestes informacions, la final Nàstic-Manlleu serà el partit on els qui vagin a veure el primer Barça-Espanyol de la temporada 2012-2013 es trobaran quan vagin arribant a l'estadi, petin la xerrada amb el seu veí de localitat o mengin el fantàstic entrepà de botifarra per a passar la gana durant aquella llarga jornada. Ah! I demanant que no s'allargui la fnalíssima de la Copa Catalunya amb pròrroga -si n'hi ha- i penals perquè "aquí hem vingut a veure a Messi".

És possible que el futbol català surti guanyant econòmicament per la taquilla d'un derbi estiuenc, però no és menys cert que el fet que la final de la competició més 'prestigiosa' del país sigui l'aperitiu d'aquest partit és un insult a la competició i als seus participants, arribats des de la modèstia de les categories menys mediàtiques del nostre futbol.

Qui ara clama perquè el model de competició no es pot canviar en plena temporada, només ha de repassar què ha passat en totes les edicions del torneig. Improvisació barata, planificació lamentable i esperpents com aquell 3x1 de l'era Casals en què els minipartits ja estaven definits per "qüestions televisives" i, com que l'Espanyol va guanyar els dos primers, el minipartit Barça-L'Hospitalet va ser un tràmit que no decidia res. Per rematar la jugada, la plantilla de l'Espanyol va marxar a casa perquè era tard, quedant-se només el capità a Sabadell pèr a recollir el guardó.

O sigui, que el que ha passat és un nou acudit -dolent- dels molts que s'han explicat des que al bo de l'Antoni Puyol, expresident de la FCF, se'l va acudir la brillant idea de donar entrada en el torneig a Barça i Espanyol.

Particularment, estic d'acord en treure de la Copa Catalunya als dos clubs catalans de Primera. Sobretot, perquè no estan disposats a competir. No els interessa aquest torneig i això no deixa de ser lògic. Però si no vols competir, sigues honest i no participis. Ningú no es planteja que els 'primeres' -i 'segones', de pas- entrin en el torneig almenys als vuitens de final. Ni presentant els filials (que, de fet, és el que acostumen a fer)! Per tant, si del que es tracta és de treure calers per al futbol català, inventem la Supercopa Catalana.

Ara bé, distingim les dues competicions i donem la rellevància que hi pertoca a cadascuna. La final de la Copa Catalunya ha de volar sola, no ser telonera de res. Com ja he dit en altres ocasions, s'hauria de jugar durant la temporada i la final, en acabar la mateixa, en una gran festa del futbol català on podria haver, per exemple, un partit 'teloner' entre la selecció catalana juvenil i una selecció juvenil d'un altre país, activitats per a tothom i la gran final, buscant un desplaçament massiu de les aficions dels clubs participants. I potser, senyor Subies, plantejar a Madrid una opció que no és impossible: aconseguir que el campió de la Copa Catalunya, si és un equip de Segona B o Tercera que no s'hagi classificat o bé de categories més baixes, tingui una plaça a la següent edició de la Copa del Rei.

I la Supercopa catalana, en una altra data, fent caixa com també es pot fer en la final de la Copa Catalunya, incloent els drets televisius. Tot menys convertir aquest esdeveniment en un concert de Madonna amb el teloner de torn a qui ningú no fa cas i que es diria final de la Copa Catalunya. No fem que la competició que porta el nom de Catalunya sigui l'aperitiu d'un altre torneig estiuenc, com aquell entranyable Nostra Catalunya...

(imatge extreta del web fuerzaperica.com)

Subies ja se sap la lliçó de dissabte

Andreu Subies s'ha après molt bé la lliçó l'any i escaig que porta al capdavant de la Federació Catalana. La veritat és que hauria de ser molt i molt maldestre per tornar a ensopegar en les mateixes pedres que li van fer sortir de l'anterior directiva i deixar molt clar que no tots som iguals i que la fi mai justifiquen els mitjans. I, cal reconèixer-ho: Subies i la junta no ho han fet malament.

És més, diríem que ho estan fent bé si aquesta generositat no estigués precedida d'una primera mentida, tal qual, que sempre serà recordada. Així són les coses i així queden per sempre. Però exposat aquest dolorós recordatori per Subies,  més val que els clubs que acudeixin el dissabte festiu a Mollerussa arribin amb la lliçó apresa, aquesta mateixa lliçó que Andreu Subies es coneix de memòria. Si repassen amb atenció l'entrevista que hem mantingut amb el president de la Catalana es pot observar que pensa molt el que diu perquè sap que no es pot sortir d'un guió, l'examen del qual passa nota aquest proper dissabte.

Personalment crec que aquesta Federació té moltíssimes coses per davant per ajudar als clubs en una època on tot és dolent, tot és crisi i venim de temps on les subvencions i els patrocinadors tapaven la nul · la originalitat de directius als quals els encantava (i els encanta) treure pit en una llotja per molt modest que sigui. Venim, i així s'ha de reconèixer, de temps on els jugadors cobraven quantitats molt interessants a les quals ara no s’arriba ni de bon tros. És molt difícil acostumar-nos a la realitat encara que aquesta és una altra assignatura que els nostres directius hauran de tirar endavant.

Passo pàgina de la Copa Catalunya o de la Supercopa ja que és una competició que només té una finalitat comercial i aquí cal incloure a tothom. ¿Oposició? Això és una altra cosa. El mateix president de la FCFarriba a dir que "a la vida tots hauriem de ser esclaus de la nostra pròpia feina". Doncs això, i qui opini el contrari, que ho digui aquest dissabte a Mollerussa. Però, per ara, al Cèsar el que és del Cèsar i Subies s’ho està 'muntant de cine'.

L'irrepetible Paco Terrado

Telefon despenjat. Marcava el 2-4-1-1-0... i dos números més (en aquella època, el prefix només es marcava per trucar a d'altres províncies). Senyal de trucada. Despengen. Soroll de fons d'un bar, típic de local social. Una veu que respon: "Sí, digui'm?". Una veu que ja l'es familiar al jove projecte de periodista, que fa la pregunta de cada dimecres a la nit,

"Senyor Terrado? Hola, bona nit, sóc Lluís Payarols, de Ràdio Poble Sec. Em pot passar els resultats del cap de setmana?".

I el senyor Terrado, el secretari d'aquell 'Seco' que jugava a la 'Regional Preferent' i que presidia (i presideix) Pedro Venero, em donava els resultats i, de tant en tant, alguna noticieta per a comentar, cada dissabte al matí, en el 107.5 de la FM, en el programa 'Poble Sec Esports'.

D'això fa 27 anys. Fa 27 anys vaig conèixer una persona que aquest dijous ens ha deixat. Una persona que ha fet de tot en el futbol català.

Sí, Paco, futbol català amb totes les seves lletres, tot i que ara, en l'època 2.0, ja el comencen a conèixer com #futbolcat. Que no t'expliquin romanços a tu, que ja sé que això dels ordinadors no anava amb tu. Ni tan sols aquells de pantalla verda que fèiem servir a l'enyorat 'L'Esportiu de Catalunya', aquell setmanari que durant una temporada, aquella temporada 87-88, va acollir moltes il·lusions i esperances en un periodisme diferent. Ni millor ni pitjor, que deia aquell, però sí molt especial. Tu, assegut al costat del 'Nano' Alberto Larriba, escrivint crònica rere crònica, treient petroli d'on no hi havia ni fang, donant la teva esència a la crònica.

Perquè en Paco Terrado era polifacètic. Els més veterans el recordaran com a àrbitre de futbol que va arribar fins a Tercera Divisió. També com a informador esportiu, fent cròniques al 'Dicen...', al 'Mundo Deportivo', a 'L'Esportiu', a 'Las Noticias'. O els seguidors del waterpolo, exercint d'àrbitre d'aquest esport. També deixant força temps en les oficines de clubs on va fer de directiu. Ibèria, Poble Sec, Barceloneta, Atlètic Poble Nou, Júpiter...

Ai, el teu Júpiter, Paco. Ara que torna a Tercera, vas i ens deixes. Si les parets de La Verneda parlessin, encara resonaria la teva veu cantant un gol del 'Jupi' per megafonia. O batejant al jugador de torn amb un renom que de vegades els agradava i de vegades, no. O posant una música que feia jurar en arameu als veïns de la zona, sobretot els diumenges de bon matí. Tu, amb la teva gorra de Boca Juniors, perquè sempre vas admirar Argentina, els narradors argentins. I amb el teu inseparable 'puru'. Fa un temps, volies ser president i jo anava a ser el teu cap de premsa, recordes? No va poder ser, tot i que t'il·lusionava, però sempre portaves en el cor els colors gris i grana. 

En Paco Terrado era (mira que costa de dir la forma verbal 'era') un home de futbol en tota regla. Capaç de facilitar la feina a més d'un periodista que començava. Alguns que ara són alguna cosa en aquesta professió van coincidir amb ell. D'altres no l'han arribat a conèixer, cosa que també passa amb els futbolistes actuals. Per això avui, quan arribo a casa després de la meva jornada laboral, trencat per la notícia que un company d'aquella generació de L'Esportiu m'ha donat, el cos em demana guanyar temps a la meva son per a explicar a qui l'interessi qui era (era, un altre cop) en Paco.

"Burumbumbum, burumbumbum, yo soy el hinchaaaa del Cameruuun", canturrejaves de tant en tant, recordant aquell humorista sudamericà. O quan recordaves aquelles cròniques del Júpiter, aquells titulars amb jocs de paraules... i sempre amb el teu 'puru' a la boca i rient. Explicant les realitats, misèries i glòries d'aquell futbol de camp de terra amb polseguera, no com ara amb la moderna gespa artificial dels nassos. El nostre, Paco, era el futbol de La Satàlia, on un xut alt de Pepe Gea podia acabar amb la bimba carrer Margarit avall, fins anar a parar al Paral·lel. O el futbol amb ambient mariner de l'antic camp del Barceloneta del teu admirat Alex García. O el futbol del camp del carrer Nostra Senyora del Port, a la Zona Franca... o La Verneda, també de terra, amb Nando Manresa i els seus, amb Fusteret, Martín Rabassa, Dolz, el 'Kaiser' Carvajal... 

Dimecres passat, ens aplegàvem un grup de periodistes de l'època de L'Esportiu de Catalunya. Davant una taula, entre plat i plat, xerrant de futbol, de futbol, de futbol i també de futbol. José María Campos, el nostre director, ens comentava: "No he conseguido hablar con Terrado, mira que le llamo al móvil y no me lo coge". Ell no es perdia gairebé ni un dinar, però aquest dimecres no hi era. Un dia després, la realitat ens fa plorar. Però també somriure. I recordar. I no oblidar un temps que alguns volen esborrar del present, però un temps pel qual no s'explicaria aquest present, ni tampoc el futur.

"Popi, els diners en aquest món han de servir per a passar-ho tan bé com poguem. He treballat molts anys i ara em toca passar-ho bé, però si no fos per aquesta salut...", em deies, potser abans de que sortís a la conversa el nom d'un històric. "Te'n recordes de l'Aguilera i el Pepe Gea? I el Villorbina? D'entrenador, Agustí Berenguer". I m'han quedat tantes preguntes per a fer-te, tantes vivències per repassar, que em fa mal pensar que totes marxen amb tu i que em quedo només amb una petita part.

I mentre la cendra del seu 'puru' cau, el darrer somriure es queda a viure al meu pensament i l'amargor de l'amic que em deixa em fa maleïr mil cops aquests moments, em queda el consol d'haver-vos parlat durant una estona d'un home de futbol català, d'un personatge irrepetible, d'un nom que algú s'hauria d'encarregar de perpetuar en la memòria del nostre futbol, perquè un dia, quan siguem (encara més) grans, algú ens pregunti: 'Qui era Paco Terrado?'. I llavors, expliquem una de tantes batalletes que hem viscut, vivim i viurem en aquest món.

Aquest dissabte, a Sancho de Ávila, acomiadarem el teu cos. Però tu et quedes. Ni que sigui dins d'aquestes modestes quatre ratlles -o les que es puguin escriure- d'un que ha tingut l'honor i el privilegi de ser el teu amic. Gràcies per tot i Reposa en Pau, Paco.

En memòria de Francesc Terrado i Osés (1933-2012)

A Jordi Alba li surten massa 'pares'

No hi ha cosa com que algú triomfi per a que altres impresentables es pengin medalles. Ni és el primer cas ni serà l'últim. Tan sols és un més i, com que el nom de Jordi Alba (L'Hospitalet, 1989) estarà en boca de tothom, val la pena recordar que l'únic pare del xaval, a part del biològic, per descomptat, parlem del 'pare 'esportiu; es diu Andrés Manzano, actual director esportiu de la UE Cornellà. 

Segur que ja hauran escoltat més d'un impresentable que no sap articular subjecte i verb parlar "de cor" d'aquest xaval al que van treballar al Hospitalense y al Barça, van perfeccionar al Cornellà (perfeccionar Manzano i els seus tècnics en el Cornellà) i va culminar Unai Emery al València. Un contracte de professional que només Manzano sap fer i que no és l'únic en la seva “carrera” fora dels despatxos sinó que porta molts més. Aquest 10% que esperen com “aigua de Juny” a Cornellà mereix l'aplaudiment i reconeixement a qui, segur, mai agafaria una presidència per tenir protagonisme. 

Dilluns passat vam poder escoltar a Ràdio Barcelona la vida i miracles de Jordi Alba i hi ha personatges que només suggereixen el vòmit quan se'ls escolta posar-se les medalles. Són impresentables que no mereixen ni ser esmentats i que mai tornaré a vomitar els seus noms i cognoms. Diego Morata i Juan Antonio del Rey van respondre al afectuós qüestionari de la companya que no va tenir a qui única i exclusivament podria dir coses diferents de Jordi Alba. Efectivament: no va estar Andrés Manzano. Aquest era i és el protagonista.

El seleccionador català, Johan Cruyff, es multiplica amb la seva Fundació

COMUNICAT Johan Cruyff Institute for Sport Studies

El Johan Cruyff Institute destina 40.000€ a la creación de un Fondo de Becas

El Johan Cruyff Institute ha creado un Fondo de Becas dotado con 40.000€ destinado a su Master en Gestión Deportiva que se imparte en Barcelona.
Hace más de 10 años que el Cruyff Institute se dedica a la formación de deportistas, ex deportistas y entrenadores. También a todos los gestores deportivos y profesionales que trabajan en empresas privadas o públicas vinculadas al ámbito deportivo, que desean ampliar su conocimiento con la adquisición de nuevas herramientas y mejorar su eficiencia.
Ya son más de 3.000, los alumnos que han obtenido su formación en el Cruyff Institute y están desarrollando su carrera profesional en el ámbito de la gestión deportiva.
El Cruyff Institute tiene como objetivo ayudar a todo aquel que desee convertir su pasión por el deporte en su profesión. Con la creación de este Fondo de Becas queremos ayudar a que la gestión deportiva cuente con profesionales adecuadamente preparados y con pasión por el deporte y su desarrollo.

Quienes Somos
El Johan Cruyff Institute for Sport Studies se dedica a la formación de la gente del deporte de todo el mundo y a la generación de proyectos e ideas dentro de la industria del deporte. Disponemos de una cartera de programas académicos y servicios adaptados a cada realidad. Fue creado por deportistas, orientado a los deportistas y con la vocación de convertirse en un centro de referencia en el mundo de la gestión deportiva. Nuestra misión es convertir esta pasión por el deporte en una profesión, aportar conocimiento a la gestión de las organizaciones del sector del deporte, ofreciendo un servicio integral, a medida y de calidad.

El Johan Cruyff Institute for Sport Studies es una Institución autorizada por the International Association for Continuing Education and Training (IACET), 1760 Old Meadow Road, Suite 500, McLean, VA 22102.

La Federació espera el suport de la Plataforma Pro seleccions

Poc o gens se sap de la Copa Regions UEFA i de la futura representació de Catalunya a Ucraïna. Els de Toni Almendros es van classificar, no van ser rebuts per ningú, van ser convidats a un sopar per part de la Federació Catalana, però ja no sabem res més ja que semblen catalans d'una categoria desconeguda. 

Després de llegir dies enrere al 'Periodistadigital.com' que "Només en l'últim mig any de 2011, ja amb CiU a la Generalitat??, La Plataforma ha rebut dos ajuts per un import total de 260.400 euros. Aquestes subvencions - a fons perdut i sense control - tenen com a finalitat sufragar les despeses de les 'activitats esportives d'impacte significatiu o rellevància social i històrica' que dugui a terme l'entitat privada ", cal suposar que els seus representants es bolcaran amb els nostres jugadors de l'única manera que se'ls pot donar suport. És a dir, amb alguna petita subvenció que paguem tots o no tots som catalans?

__________________

Sergi Albert deixa la Federació i carrega contra tot

No és una opinió més. La denúncia de l'ex col · legiat Sergi Albert és greu i digna que el senyor president de la Federació Catalana, Andreu Subies, oferís la seva versió (per això també hi ha la meravellosa web). Albert deixa el seu càrrec de 'Defensor dels clubs' de Catalunya a només 23 dies per una Assemblea en la qual públicament tampoc hagués estat malament que ho hagués explicat a tots. Atenció al comunicat que ha enviat Sergi als mitjans.

Us faig arrivar aquesta nota, per si em voleu ajudar a fer-la pública.  Aixì arribarà a tots els Clubs de Futbol, al servei dels quals he estat unes tres temporades:

Vull fer saber a tots els Clubs de futbol de la FCF que,amb data u de juny, he presentat la meva dimissió al President, com a Defensor del Club de la FCF.

Espero que, durant aquestes gairebé tres temporades que he ocupat aquest lloc, hagi estat capaç de atendre totes les peticions que, d'una manera o una altra m'heu fet arribar, de la forma el més satisfactoria possible per tots vosaltres.

Els motius bàsics han estat:

- La manca d'interés dels responsables de la FCF en parlar al respecte d'algunes millores que considero imprescindibles pel millor funcionament de la justicia esportiva dins de la FCF, en benefici dels Clubs.

- No rebre mai respostes per escrit als meus e-mails, comunicats o cartes.

- Que algunes persones, de les que formen part de l'organigrama de la FCF, hagin manifestat que sóc el seu enemic.

 

- Que durant les últimes eleccions a la Presidencia de la FCF, desaparegués tota la meva correspondència electrònica de la FCF i, encara ara, ningú m'hagi donat una explicació, ni me l'hagi restituït.

Gràcies a tots el Clubs que durant aquest temps m'heu fet confiança i als que no heu necessitat de la meva col·laboració.

Us desitjo a tots, molts èxits i molt seny als terrenys esportius.

Amb tot el meu afecte.

Sergi Albert Gimenez