El nostre futbol català està malament i, òbviament, sempre pot empitjorar. Encara que la solució es diu serietat i humilitat, uns segons d'atenció a la realitat ens retorna al terreny de la nàusea. No hi ha manera. Les promeses no se les emporta només el vent sinó que la política del ‘passotisme’ s'ha instal·lat de manera perpètua en els dirigents.
No m'agradaria començar a assenyalar amb el dit a clubs o a directius determinats perquè la ‘lluita’ cal portar-la, o intentar-ho com a mínim, de manera civilitzada. Però assabentar-te que molts senyors presidents donen baixes com si de mercaderia es tractés, com si no els importés gens ni mica el futur d'aquests xavals, provoca nàusea. No tenen un euro, o almenys això diuen en el seu missatge victimista, però no es tallen a l'hora de reforçar a l'equip amb altres jugadors d'altres categories superiors. Vergonyós.
“No tinc diners per pagar-te el que et vaig prometre al juny, però ves al carrer perquè a mi no em passarà res. Vaig a seguir rebent subvenció pública, encara que cada dia sigui més petita” (tant de bo s'acabi totalment). I, a més, si diuen alguna cosa, ja saben que llavors sí que no veuran ni un euro. Vergonyós i fastigós.
Segueixo sense entendre com un futbolista pot jugar en dos, tres o quatre categories durant una temporada com tampoc entenc que un entrenador destituït torni a treballar durant el mateix curs a una altra casa. Tot pot tenir la seva explicació menys emparar-se en aquesta situació jurídica fantasma en la qual es troba el nostre futbol. Per això, ara que ha despertat la Seguretat Social i Hisenda, és desitjable que vagin fins al final i inhabilitin a tot aquell que promet i no paga de la mateixa manera que persegueixin a tot aquell que cobra i no declara. Tots tenim el que ens mereixen inclosos els futbolistes.
