S'acosten els darrers dies de l'any. Els carrers de ciutats com Barcelona (la casa és forta i no repara en despeses) llueixen llums i més llums per a recordar-nos a tots que, malgrat la crisi i els problemes que moltes famílies tenen per arribar a final de mes, Barcelona és feliç. Els carrers llueixen aquestes llumetes que deuen sortir de franc -tant la col·locació com el consum eléctric- i també cartells anunciadors d'esdeveniments d'aquestes dates. En un d'ells apareixen els grans cracks del futbol català animant a tothom a assistir a un partit amistós el 30 de desembre, en l'Estadi Olímpic Lluís Companys, contra la selecció de Tunísia. Un esdeveniment recolzat, com no podria ser d'una altra manera, per entitats com ara la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes. Una Plataforma que lluita perquè un dia Catalunya tingui representació oficial en totes les disciplines esportives des de fa anys.
Catalunya té una selecció de futbol en categoria absoluta, certament. I almenys un cop a l'any tothom respon a la cita i entitats com aquesta es bolquen perquè Montjuïc sigui una festa esportiva i reivindicativa. Un fet que s'enten perfectament i que és del tot lloable.
Llàstima que per a aquesta Plataforma només existeixi la selecció 'absoluta'.
Aquest cap de setmana, un grup de futbolistes modestos, d'aquests que potser cobren tots plegats en un any la quantitat que cobra qualsevol de les figures dels cartells abans esmentats en un mes, han agafat carretera i manta per a lluitar per a la classificació de CATALUNYA per a la fase final estatal de la Copa Regions UEFA, un torneig OFICIAL i INTERNACIONAL.
No em consta que la Plataforma que lluita per al reconeixement oficial de Catalunya doni suport a aquestes iniciatives. Potser perquè no venen, perquè només quatre 'malalts' estàvem pendents aquests dissabte i diumenge de les notícies que, via twitter, arribaven des de La Vila-joiosa. O potser prquè consideren que es tracta d'una selecció 'autonòmica', on potser poden jugar catalans que no tingui 'pedigrí' sempre que compleixin amb les regles de la competició (futbolistes de 18 a 35 anys que mai no hagin signat un contracte professional).
Anys enrera, un d'aquests esforçats futbolistes que de vegades sacrifica hores de feina i descans per assistir a un entrenament especial o per a fer un viatge en dates laborables -divendres no tothom feia pont- rebia un reconeixement especial (oi, Santi Triguero?): formar part de la convocatòria de la selecció catalana absoluta. Des que Johan Cruyff va arribar al càrrec, ni això. Perquè Johan diu que vol competir. En castellà-nederlanditzat, és clar. Però ho diu i es queda tan ample perquè cap president de la Catalana fins ara ha tingut els pebrots de contradir-li, no fos cas que s'enfadi i se'n torni a El Montanyà.
I és per aquests futbolistes 'oblidats' pels grans defensors de les seleccions catalanes que va el meu modest reconeixement. Com també pels de les seleccions catalanes més modestes, com els masculins i femenins sub 18 i sub 16 que d'aquí a uns dies iniciaran la seva participació al Campionat d'Espanya (per a qui l'interessi el tema, els nois jugaran al camp del Barceloneta 28 al 30 de desembre i les noies, a Vilanova i la Geltrú del 20 al 22 d'aquest mes).
També mereixerien que aquesta Plataforma recomanés als seus incondicionals que no deixessin sols i soles a aquests joves futbolistes. Com tampoc als amateurs que aquests SÍ que poden portar el nom de Catalunya per tot Europa en partit OFICIAL. Per cert, potser hi ha opcions que la fase final estatal es jugui en terreny català. Al lloro.
Però de moment, Barcelona llueix cartells de suport, buscant la complicitat dels seguidors catalans. Quina llàstima que d'altres no tinguin el 'glamour' per a rebre cert suport...
