'Atrapa un millón'... i puja a Segona B

Conversa fictícia durant un programa fictici del concurs de TV 'Atrapa un millón', on els concursants poden guanyar un milió d'euros. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

CARLOS SOBERA (presentador): Bienvenidos, señores, a nuestro concurso. ¿Están dispuestos a ganar un millón de euros?

CONCURSANTS: Sí. A ver si tenemos suerte.

CARLOS SOBERA: ¿Con qué cantidad se conformarían ustedes?

CONCURSANTS: Con unos 395.000 euros.

CARLOS SOBERA: ¡Guau! Van ustedes muy fuertes. ¿Y para qué quieren tanto dinero? (ho diu arquejant les celles).

CONCURSANTS: Bueno, es que somos de un equipo de Tercera y queremos comprar una plaza en Segunda B.

Doncs sí. Si vostè té 395.000 euros perduts a la cartera, els que li sobren del canvi de comprar el diari i la barra de pa al matí, els pot invertir en l'equip dels seus amors i li pot regalar una plaça a la tercera categoria del futbol estatal. O els pot guanyar a 'Atrapa un millón'. O al concurs que Jesús Vázquez fa des d'aquest dilluns a Cuatro.

Era evident que la crisi i les males gestions dels directius (més el segon punt que el primer) havien de provocar aquesta situació. Set clubs de Segona B havien perdut la categoria per deutes que no poden satisfer, per promeses incomplertes a uns futbolistes que han de malviure desitjant cobrar allò que havien signat. La cançó de cada any, corregida i augmentada (i espereu, que ara venen els de Primera i Segona A, que encara riurem més a finals de juliol).

Per tal de cobrir aquestes places, la Real Federación Española de Fútbol decideix oferir-les no a aquells clubs que hagin fet més mèrits esportius per a ocupar-les, no. Les ofereix a qui les vulgui comprar. Dins d'un ordre, evidentment, ja que és cert que primer les poden 'comprar' els qui s'haguessin quedat a un pas de l'ascens esportiu. Però amb un preu fix que, evidentment, no és a l'abast de més d'un modest que somiava amb la Segona B des de la via de la repesca esportiva.

I vet aquí que la plaça és 'venia' a 395.000 euros. Mercantilisme pur perquè aquí el que importa és cobrir els deutes com sigui. Reclamar aquesta quantitat als veritables culpables, els directius dels clubs endeutats? No, home, no! Massa feina, massa paperassa, massa intervenció d'advocats, massa jutges i tribunals... És més fàcil que un club que no ha fet cap mèrit esportiu per a pujar de categoria (o el que és més greu, que hagi baixat aquella mateixa temporada), posi els bitllets damunt la taula i celebri el seu 'merescut' ascens (o permanència).

Total, que durant la matinada de dilluns 4 a dimarts 5, Punto Ràdio descobria que de les 7 places que en un principi s'havien de cobrir, només quedaven quatre per adjudicar ja que Palència es mantenia a Segona B i Poli Ejido i Rayo Vallecano B es podien salvar acollint-se a llei concursal. I els 'paganini' eren... quatre filials! Sporting B, Zaragoza B, Espanyol B i Pobla de Mafumet, segon equip del Nàstic de Tarragona.

No podia ser d'una altra manera. Clubs de cases 'grans' (algunes, en discutible situació econòmica i a punt d'acollir-se a llei concursal) que lluien cartera o sac de bitllets lligats amb 'goma pollera' per tal d'assolir una categoria que esportivament no els corresponia. Als modestos només els quedava el miracle d'un concurs com el que comentava abans o que els hi toqués Primitiva o Euromillones per a plantar cara a uns segons equips que ja fa molt de temps haurien de ser fora del futbol professional o semiprofessional. Per cert, algú sap per on paren els 'pares' d'aquella tan anunciada reforma del futbol amb la creació d'una Lliga de filials? Recordant tot el que es va escriure, debatir i dir d'aquest tema, qui subscriu aquesta opinió lamenta tanta tinta perduda, tantes hores de ràdio perdudes per la incompetència dels dirigents del futbol espanyol.

Per tant, Villar i els seus han optat per la dita catalana 'pagant, Sant Pere Canta' (amb permís de Teddy Bautista, of course) i qui posa la pastarrufa puja de categoria. Un altre tema és la plaça que malauradament deixarà vacant el Lleida (hi ha algú -o alguna- que s'hauria d'allunyar del món de l'esport per sempre més) i que pot ser el premi per a un modest que ha fet vibrar a molts seguidors catalans en aquest mes de juny, la Montañesa. Sense pagar ni un euro més, com ha de ser. Sense hipotecar el futur d'una entitat perquè això del 'PPP' (pagar per pujar) no deixa de ser, com el refrany castellà, "pan para hoy y hambre para mañana".

Però les normes són les normes i a partir d'ara, quan arribi juny i acabin els examens esportius, ja sabem que hi haurà qui podrà comprar la matrícula d'honor (l'ascens) afluixant la mosca. Què voleu que us digui. No deixa de ser un cop dur per a tots els que s'estimen aquest esport (o negoci?) anomenat futbol.